Per Josep Dolz
A continuació anote d’una manera breu i senzilla aquelles regles ortogràfiques que considere més necessàries d’explicar, de totes aquelles que he aplicat en el model de llengua «familiar» que he utilisat en la traducció de la novela «Canyes i Fanc» de Vicent Blasco Ibáñez. Pensant especialment en aquelles persones que no han tingut mai cap contacte en les normes ortogràfiques d’El Puig ni en els models de llengua autoctonistes.
Algunes regles de les Normes d’El Puig
S’utilisa la ch en conte de tx per ser aquell dígraf el més utilisat en testimonis històrics; el dígraf tx per contra el trobem rarament. I no es confon el so de la x en el de la ch; s’escriu per eixemple Xàtiva i chiquet diferenciant-se els dos sons, i no per contra xiquet, ya que no pronunciem «shiquet» en el valencià, com sí que es fa en part del català (raó per la qual s’escriu la x en les normatives unitaristes).
S’utilisa la y, i no la i, en diftoncs creixents (yayo i no iaio) per ser aquella la més amprà en testimonis històrics; la i apareix per contra més rarament. No obstant, la pronunciació de la y s’ha d’acostar més a la d’una i consonant que a la d’una ll.
No s’utilisa la l·l per ser esta geminació casi inexistent en valencià (ilusió i no il·lusió).
No s’utilisen els grups etimològics mpt, tg, tj, tl, tll, tm, tn i tz, per sonar en valencià igual que nt, g, j, l, ll, m, n i s (z) respectivament, i per ser estos també molt habituals en els testimonis històrics ―en algun cas inclús totalment― (contar i no comptar, mege i no metge, plaja i no platja, guala i no guatla, rollo i no rotllo, semana i no setmana, cona i no cotna, organisar i no organitzar). En el cas de tz són excepció les paraules dotze, tretze i atzembla i alguns topònims com Atzeneta i Atzúvia.
No s’utilisen a final de paraula les terminacions en b, d, g i v, per sonar en valencià igual que p, t, c i f respectivament, i per ser també històriques estes terminacions (àrap i no àrab, vert i no verd, sanc i no sang, serf i no serv). Són una excepció els préstams d’atres llengües.
S’escriu la ç sempre per etimologia (cabaç i no cabàs, del llatí capāciǔm). També en els sufixos aç, iç i uç i derivats (blancuça i no blancussa).
El pronom yo, i l’adverbi o conjunció ya, s’escriuen en y, per ser este el seu so en valencià i ser eixa la seua ortografia més històrica (yo i no jo, ya i no ja).
S’escriu y o j davant dels grups ecc i ect en funció de la pronunciació de la paraula (inyecció i no injecció, proyecte i no projecte, pero objecte i interjecció).
En oracions interrogatives i exclamatives s’escriuen sempre els signes d’apertura ¿ i ¡ (¿qué vols?, ¡qué fas!), com tradicionalment se fea en valencià per influència del castellà.
Algunes regles de la normativa de la RACV
Les regles d’acentuació són prou similars a les castellanes i catalanes; no obstant, només s’acentuen les paraules agudes acabaes en n quan acaben en en. També hi han atres diferències respecte de l’acentuació catalana, especialment en lo relatiu a la diéresis i els diacrítics, i també a la tonicitat i la obertura vocàlica de moltes paraules.
Els determinants masculins singulars este i eixe, conten en les variants clàssiques est i eix, que els valencians utilisem a sovint davant de paraula començà per so vocàlic, encara que segurament d’una manera poc conscient (est últim, eix home).
L’antiga preposició llatina ad ―de la qual deriva la preposició a―, és freqüent en valencià (dona-li’u ad algú), davant d’una série de paraules començaes per vocal; són estes: ell, este, eixe, aquell, algun, i derivaes ―ella, eixos, algunes...―; algú, açò, això, allò, ací, ahí, allí, allà i ara.
Els pronoms dèbils s’escriuen en la seues formes plenes me, te, se i ne ―més comunes en valencià que les reforçaes― principalment a principi de frase, darrere de signes de puntuació introductoris d’una pausa, i quan la paraula precedent acaba en consonant o en diftonc decreixent (¿me vols?, mai te busque, pocs ne caben). Mentres que les formes reforçaes em, et, es i en s’escriuen principalment darrere de paraula acabà en so vocàlic (no sé si em voràs). Esta escritura respon al sentit original de les formes reforçaes, les quals s’originaren a partir de les plenes per contacte en la vocal precedent.
Sobre la flexió verbal, la normativa de la RACV establix una série de preferències, en funció de valors com la extensió d’us, la genuïnitat, la tradició, la classicitat o la purea (preferentment alçara a alçàs, patix a pateix, dia a deya, defendre a defensar, etc.). Especial menció s’ha de fer a formes com lligga o frigga, del present de subjuntiu o l’imperatiu (lligga açò, per favor), que han de pronunciar-se fent la divisió silàbica enmig de les dos g i fent sonar la primera g com en llig i frig (llig-ga, frig-ga).
Algunes regles pròpies del model de llengua «familiar» que utilise
Escric cap a quan se complementa un substantiu (sentia una gran emotivitat cap a don Joaquín), pero preferixc paca quan s’està complementant un verp (el bosc pareixia distanciar-se paca la mar). Escric paca tot junt (i no pac a) per ser forma habitual en testimonis històrics i per considerar que el seu orige pot estar en la preposició para castellana en sentit direccional, ademés d’en cap a.
En el llenguage narratiu de la novela escric les locucions per a, per al i per als d’una manera contracta com pa, pal i pals per ser totalment habitual esta contracció en la oralitat (pa anar, i no tant per a anar). No obstant, escric la locució sense contraure quan eu considere més eufònic, com en casos de repetició del so pa.
No escric les contraccions pel i pels, de per el i per els, per ser minoritàries en la parla valenciana (per el canal i no pel canal).
L’antiga preposició llatina ad existix també en la forma d’una d que pot dir-se darrere de quansevol preposició acabà en a; les quals són: a, contra, hasta, pa i paca. La escritura de hasta, pa i paca, aixina d’esta manera, m’obliga a escriure este fenomen com una d apostrofà davant de la paraula siguient (a d’aquells, contra d’ella, hasta d’allí, pa d’açò, paca d’ell). Esta forma d’escriure este cas tampoc és nova («ella també•l vol a d•ell», Ensisam de totes herbes, p. 112, Joaquim Martí Gadea, 1891). No obstant, no solc escriure esta «d llatina» darrere de contra, per ser menos habitual en la oralitat, ni tampoc davant d’este, eixe i derivats quan són determinants (a esta última hora), per considerar en este cas més natural la sinalefa.
Escric la conjunció pues, la preposició hasta i els adverbis entonces, antes, después, tots ells d’influència castellana, per ser generals en la oralitat. També l’adjetiu siguient per la mateixa raó. Opte per abans en lloc d’antes quan se fa referència a un temps remot.
Escric quansevol (dit també consevol) per ser la forma més comuna en la oralitat i per mostrar els testimonis històrics que la forma clàssica qualsevol evolucionà a d’esta.
Escric ductar per mostrar els testimonis històrics que la forma clàssica dubtar evolucionà a d’esta, i perque aixina s’ha escrit freqüentment en els últims sigles.
Escric el pronom ho de manera variable com ho, eu, u’ i ‘u (donar-ho, eu vol, u’agarra, deixa’u) seguint la pronuciació general valenciana i per analogia en els demés pronoms dèbils variables, com per eixemple ne (donar-ne, ne/en vol, n’agarra, deixa’n). I eu faig per a facilitar la llectura, fent-la més pròxima al parlar més general, i al mateix temps per a fer possible la escritura diferencià d’aquelles variants que diferixen en la pronunciació d’este pronom. En els testimonis històrics la escritura d’este pronom no ha segut sempre estrictament ho («tots se pensaven que•u digues del mort fill e ella deya•u de Ypolit», Tirant lo Blanch, CCXIIII, J. Martorell, 1490).
Escric hi+haver locatiu darrere de paraula acabà en lletra vocal diferent de i (sempre hi ha pà) afavorint la sinalefa, i escric el seu pleonasme n’hi+haver en els casos restants (rarament n’hi ha pà, no sé si n’hi ha pà, mai n’hi ha pà). En els casos en els quals el pronom ne fa referència a un objecte escric sempre n’hi+haver (no n’hi ha, de pà).
No apostrofe l’artícul la davant de paraula començà per vocal àtona tancà, per considerar que en eixos casos la sinalefa (la essència) resulta més natural en la oralitat que la elisió (l’essència).
No escric la d intervocàlica en les terminacions –ada i derivaes (vegà i no vegada, vespraes i no vesprades), aixina com tampoc en les derivaes de –at (foraet i no foradet), per ser la caiguda de la d en eixos casos general en valencià.
No escric la d intervocàlica en les terminacions –ador/–ra i –adur/–ra i derivaes (mocaors i no mocadors, ferraüra i no ferradura) per ser la caiguda de la d en eixos casos majoritària en valencià, encara que no general.
Les paraules valencianes que contenen g j, x o ix i que pronunciem habitualment en so de j castellana, les escric mantenint la seua escritura valenciana. El llector pot optar per llegir-les fent el so clàssic valencià o el d’una j castellana (fixar-se, reflexar, gel de bany).
Els castellanismes que contenen el sò de la j castellana els escric, i s’han de llegir, com en castellà (jefe). En alguns casos escric també com en castellà algunes paraules que tenen variants ortogràfiques valencianes, quan considere que estes són prou desconegudes (ojalà i no oixalà o oxalà).
La diferenciació del pretèrit perfecte simple acabat en -à (acabà ―va acabar―) respecte del participi homógraf i homòfon acabat en -à (acabà ―acabada―), quan apareixen estos a principi d’oració devent-se entonar les oracions d’una manera diferent, procure senyalar-la a través d’una puntuació sugerent («Acabà la nit… tornà el dia […]» ―acabada―, «Acabà la nit. Tornà el dia […]» ―va acabar―). Pero també en ocasions, en el cas del pretèrit, opte per utilisar la forma perifràstica corresponent (va acabar).
No escric certes consonants a final de sílaba quan la mateixa paraula o raïl flexiva existix també en castellà, en igual contingut semàntic, i ha perdut en castellà eixa consonant o no la té; lo qual sol correspondre’s també en la seua pèrdua generalisà en el valencià (tratar i no tractar, trate i no tracte ―verp―). Sí que la escric per contra quan la paraula valenciana i la castellana diferixen entre sí per causa no derivativa, o per un contingut semàntic diferent, cas a on el valencià sol conservar més fàcilment eixa consonant (tracte ―substantiu―, pero tratat ―substantiu i participi―).
En alguns casos particulars que no es possible entrar a detallar ací, el valencià parlat emmudix la vocal final d’algunes paraules per contacte en la vocal siguient. El llector ha de tindre en conte que pot resultar-li més natural emmudir estes vocals al llegir encara que apareguen escrites (una obra, pronunciat un obra; tota hora, pronunciat tot hora; hasta ara, pronunciat hast ara).
Els casos dels determinants este i eixe, i la preposició sense, són particulars perque són clàssiques i vives les variants sense vocal final: est, eix i sens, que hui en dia utilisem en la oralitat segurament d’una manera poc conscient (est últim, eix home, sens ànima). És important no confondre els este, est, eixe, eix determinants, en els este i eixe pronoms; estos últims no canvien de forma (este era, eixe anava). Totes estes variants les escric només davant de paraula començà per sò vocàlic tònic (est acte, sens atre propòsit).
Per a la qüestió dels verps i la flexiò verbal, me base en el criteri de la RACV parcialment, prenint-me la llibertat d’utilisar atres formes quan eu trobe interessant. Lo mateix per al cas de la ortografia de cada paraula, a on el diccionari de la RACV és un punt de partida, pero aplique en alguns casos uns atres criteris.
