El valencià familiar: una justificació

Per Josep Dolz

Benvolgut llector valencià; m’haguera agradat que el fet d’escriure el valencià en fidelitat a la llengua hereditària ―com sigué habitual en el passat―, utilisant unes regles ortogràfiques ―les Normes d’El Puig― eixides d’un important acort de millora i superació de les hui en dia oficials, i fent açò en una situació en la qual considere que hi ha un clar rebuig d’una majoria dels valenciaparlants ―passiu, això sí― a l’actual llenguage normatiu oficial (com pot deduir-se de certes estadístiques), no haguera necessitat de cap justificació especial, per considerar que això hauria segut sintomàtic d’una saludable inteligència sociollingüística per part de la societat valenciana. No obstant, sé perfectament que l’actual panorama que viu la llengua valenciana, no permet escriure en fidelitat al parlar hereditari, sense que hi haja a qui això li resulte cridaner, quan no polèmic, per no ajustar-se als cànons llingüístics unitaristes i convergents en el català, o puristes d’una suposta llengua sense mestiçar en la castellana, que es venen promovent en les últimes décades, en la especial participació de la política valenciana. Per això sé que molts llectors van a necessitar d’algun tipo de justificació a l’hora de llegir este model de llengua, i és això lo que vaig a fer en este artícul; apoyant-me en allò que diuen llingüistes i sociollingüistes.

Estàndart

Una llengua en el seu estat més natural és un univers format per una cantitat immensa de paraules. Ne són tantes que per a un parlant la totalitat de la seua llengua resulta inabarcable. Cada parlant, en funció d’aspectes tals com per eixemple la procedència geogràfica, el grup social o el context d’us, utilisa una porció diferent d’eixe univers. Lippi-Green assegura que «la variació és intrínseca a totes les llengües parlaes a quansevol nivell» (2012: 7); i d’ella diu també que «no és una característica del llenguage frívola, o descuidà, o inútil. [que] Més be al contrari, les variants que el parlant té disponibles per a triar no són neutrals, i [que] encara que la tria entre elles puga ser no conscient, està a sovint plena de propòsit» (ibid: 21). Si ademés, en conte d’observar la llengua únicament en un moment de la història ―com per eixemple l’actual―, la observem des d’una perspectiva temporal, la llengua resulta ser també canviant en el temps. En conclusió, és tota llengua, en el seu estat més natural, una realitat heterogènea i canviant.

En ocasions les societats ―en realitat aquelles persones que ostenten una autoritat en matèria llingüística dins d’ella―, troben interessant intervindre sobre la llengua, i eu fan creant una capa adicional de realitat llingüística planificà, homogènea i fixa (tot lo contrari de la heterogènea i canviant realitat llingüística natural). Algunes voltes esta capa pren com a base algun parlar de més prestigi, mentres que unes atres consistix més aïna en una abstracció de la pròpia llengua. Naixen aixina les variants normatives o estàndarts; les quals normalment responen més pronte a interessos extrallingüístics. Milroy sosté que els objetius més immediats de la estandarisació «no són lliteraris, sino econòmics, comercials i polítics» (2001: 534). Deumert i Vandenbussche parlen «d’aspiracions polítiques i socioculturals de gran alcanç» (2003: 461); diuen que «la estandarisació és a sovint utilisà com una “estratègia per defecte” per a incrementar el valor funcional d’una llengua dotant-la d’una clara indentitat llingüística [...]» (ibid: 464); i també que «l’enllaç ideològic entre la estandarisació i la proyecció de la unitat nacional és una característica altament notable en vàries històries de les llengües» (ibid: 462). Shohamy considera la estandarisació «una forma d’ingenieria i imposició llingüística sobre la llibertat personal, tal i com trata de forçar a les persones a parlar d’una manera uniforme» (2006: 64). Davies, per la seua part, senyala que «el cultiu d’un estàndart ha segut [...] a sovint vinculat a proyectes de creació de nacions» (2012).

Esta nova variant normativa o estàndart, sol insertar-se dins de l’ecosistema llingüístic com un llenguage que deu ser, entre atres virtuts, el propi de la escritura. I sobre ell se creen una série de mits destinats a consolidar-lo com a variant de prestigi i de referència: mits com, per eixemple, el de considerar-lo la «llengua correcta», per contra del restant de la llengua, que conseqüentment passa a ser la «llengua incorrecta». No obstant, un estàndart no deixa de ser una variant més, sense cap superioritat des d’un punt de vista científic. Silva-Corvalán afirma que un estàndart «no és superior a ningun atre dialecte, sino només diferent» (2001: 31). Fromkin et al. asseguren que «els dialectes de prestigi i els estàndarts no posseïxen gramàtiques superiors» (2010: 297). I en definitiva, senyala Lippi-Green que «totes les llengües parlaes són igualment competents per a transmetre una completa gama d’idees i experiències, i d’evolucionar per a respondre a noves necessitats tal i com surgixen» (2011: 8).

Encara que no totes les llengües tenen estàndarts ―«La estandarisació del llenguage [...] no és universal», assegura Milroy (2001: 539)―, en les comunitats de parlants fortament estandarisaes, com són per eixemple les de les llengües espanyola, anglesa o francesa, la concepció que es té de les llengües sol estar fortament condicionà per la cultura de l’estàndart, de tal manera que a voltes estes comunitats acaben identificant llengua en estàndart. I no és estrany que açò ocórrega a hores d’ara també en els valenciaparlants, degut sobre tot a la nostra condició bilingüe en la llengua castellana. Afirma Milroy que en les llengües «anglesa, francesa i espanyola, els seus parlants creuen que estes existixen en formes estandarisaes, i [que] eixe tipo de pensament afecta a la manera que tenen de pensar al respecte de la seua llengua i del “llenguage” en general» (2001: 530). Sobre açò Davies senyala que «molts parlants d’una llengua estàndart troben difícil aceptar, per eixemple, que variants com el luxemburgués, el baix alemà o l’escocés d’Irlanda puguen ser descrites com a llengües» (2012).

En realitat, a l’hora de contemplar les llengües, l’actitut mantiguda per la llingüística moderna ―l’actitut científica―, és una actitut descriptiva, consistent en observar-les tal qual són, sense voler intervindre en elles. I l’actitut que els llingüistes consideren la oposta ―la no científica―, és la prescriptiva, consistent en emetre juïns de valor sobre cóm deuria de ser la llengua. Eixa contraposició, el prescriptivisme front al descriptivisme, és clau per a entendre diferents concepcions i actituts al respecte de les llengües. Aitchison u’explica aixina: «Primer, i més important, la llingüística és descriptiva, no prescriptiva. Un llingüiste s’interessa per lo que es diu, i no per lo que considera que es deuria de dir. Descriu el llenguage en tots els seus aspectes, pero no prescriu regles de “correcció”» (1978: 13). Straaijer fa general este punt de vista assegurant que «és qüestió de dogma en la llingüística moderna (occidental) que els llingüistes deuen aproximar-se al llenguage d’una manera neutral i científica; [que] deuen ser purament descriptius i no ocupar-se del prescriptivisme» (2015: 235). Algunes característiques del descriptivisme són senyalaes per Drake; ell diu que «enfatisa el canvi sobre la estabilitat, la diversitat sobre la uniformitat, l’us sobre l’autoritat, i la llengua parlà sobre la llengua escrita» (1977: 1). Fromkin et al. senyalen que el model descriptiu «no et diu cóm has de parlar; [sino que] descriu el teu coneiximent llingüístic bàsic» (2010: 294); mentres que del prescriptiu diuen que «el seu objetiu no és descriure les regles que la gent coneix, sino dir-los quines regles deurien de seguir» (ibid: 296). Armstrong i Mackenzie sobre el prescriptivisme afirmen que «en la seua forma moderna és la expressió d’una ideologia» (2015: 29); senyalant també que «u dels principals productes de la mampresa prescriptiva és la creació de la teòricament uniforme i fixa entitat coneguda com a llengua estàndart» (ibid: 40).

La llingüística moderna observa que l’actitut prescriptiva ha segut l’única imperant des de l’época clàssica (cultures romana, grega) hasta el sigle XIX, i que eixa actitut encara hui en dia eixercix un important poder sobre la llengua; per el fet de que la societat, no instruïda en la ciència llingüística ―o no influïda per esta―, seguix conservant tradicionalment una actitut eminentment prescriptiva, jujant freqüentment les llengües en térmens de «correció» i «incorrecció», i reclamant ser tutelà en eixe sentit per gent experta, retroalimentant d’eixa manera el clàssic sistema prescriptiu. Cameron sosté que «la idea de que algunes maneres de parlar i d’escriure han de ser preferibles sobre unes atres [...] és absolutament central en la concepció ordinària dels parlants al respecte de la llengua» (1997: 10). Milroy i Milroy observen que «les actituts dels científics [...] tenen poc o cap efecte sobre el públic general» (1999: 4). És dir, que en general s’ignoren o desatenen els postulats de la ciència llingüística. Senyala Straaijer que este mateix «públic se dirigix als prescriptivistes populars en qüestions d’us, en conte de consultar als llingüistes» (2015: 235); i que «normalment no pareix qüestionar-se la validea o la necessitat del prescriptivisme» (ibid: 237) ―comportant-se d’una manera dogmàtica―. Milroy senyala que el públic no ducta del prescriptivisme perque «considera de sentit comú que algunes formes són correctes i atres incorrectes, i açò és aixina inclús quan n’hi ha desacort sobre quina és quina» (2001: 535). Apunta també a que «els mateixos llingüistes han segut afectats per ―i han contribuït a― esta ideologia [de l’estàndart]» (ibid: 530). I sobre tot açò Pulgram, buscant una justificació, especula que possiblement «tota persona vol saber, per el seu sentit de la seguritat, cóm fer les coses d’una manera adequà i correcta, i simplement no es creu que no existixca una manera adequà de fer allò que fa [com per eixemple parlar, o escriure], i desija ser ensenyà» (1976: 28).

Els interessos extrallingüístics que poden haver darrere dels estàndarts, no lleven que un estàndart puga resultar també una ferramenta útil per a la lliteratura; pues a l’hora d’escriure una llengua per a un públic divers, la immensitat que és esta s’ha de reduir i concretar d’alguna manera; i els estàndarts llingüístics, independentment d’atres consideracions, faciliten que tots els parlants compartixquen un mateix conjunt de formes i regles de la llengua, evitant aixina els inconvenients que una gran variabilitat comporta per a l’eixercici de la escritura, sobre tot per la cantitat de decisions que hauria de pendre personalment l’escritor front a la natural variació llingüística. Senyala Davies que «una de les raons per les quals els estàndarts foren cultivats en un primer moment va ser en el propòsit de tindre una variant que poguera satisfer quansevol funció concebible que els seus parlants pogueren necessitar» (2012). No obstant, sostenen Armstrong i Mackenzie que «la visió de l’estàndart com al més apropiat mig lliterari està parcialment basà [...] en la confusió entre mig i us» (2015: 45). Efectivament, pot entendre’s que no cal un estàndart per a desarrollar una lliteratura. No obstant, la experiència em demostra que sí que resulta pràctic el reduir, per mig d’algun criteri subjetiu, el número de decisions a pendre a l’hora d’escriure, per tal de que dita activitat no es convertixca en un tempestuós mar de decisions. Per atra banda està la qüestió de la ortografia, la qual considere que sí que resulta molt pràctic que estiga ben definida i siga prou homogènea, pues se trata d’un còdic gràfic que interessa interpretar d’una manera semiautomàtica. En conseqüència, sí crec que un estàndart resulta profitós per a l’us lliterari; encara que, no quansevol estàndart.

En realitat delimitar una llengua és cosa ben difícil, quan no impossible. Un estàndart, per contra, queda ben definit per mig d’una normativa, la qual actua com a línia divisòria entre lo prescriptivament «correcte» i lo «incorrecte». Una normativa no representa la totalitat d’una llengua; aixina com tampoc representa una variant més verdadera que una atra ―de fet pot inclús representar una variant més be inexistent en la parla―; i és ademés una espècie d’acort humà, més o menos elegible, que pot resultar criticable i inclús no gojar de l’aceptació general dels parlants. Straaijer diu: «ya siga en conformitat, indiferència o rebelia, tots reaccionem a les iniciatives normatives del nostre rededor» (2015: 233). Per la seua part, Cooper senyala que «mentres que és de l’interés de les èlits establides el promoure l’aceptació de l’estàndart, és de l’interés de les contra èlits el promoure l’aceptació d’un contra estàndart» (1989: 183-184) (citat en Deumert i Vandenssbuche 2003: 458).

No sé si es pot afirmar que el valencià és una llengua estandarisà, pues en realitat no es fa us d’una variant de més prestigi d’una manera colectiva —l’us és més be minoritari, i en molts casos obligatori per a desempenyar alguns treballs o recibir algunes subvencions—. En tot cas a nivell de prestigi s’hauria de parlar més be de diglòssia bilingüe, sent la llengua castellana la opció de més prestigi per a una majoria dels valenciaparlants. Milroy assegura que «les variants de la llengua no tenen prestigi per elles mateixes: que adquirixen prestigi quan els seus parlants tenen alt prestigi» (2001: 532), i no pareix ser eixa una realitat observable en el valencià, que estiga afectant als parlants colectivament. Pero lo que sí que hi ha són moderns intents de consolidar estàndarts per al valencià, definits per normatives que, en algun cas, són elevaes a la categoria d’oficials per la política.

Model

A l’hora de crear-se un estàndart s’ha de definir prèviament un model de llengua, açò és un conjunt de criteris que governaran la tria de formes i regles per a l’estàndart, i que per eixemple hauran de respondre a qüestions com: ¿quin protagonisme tindran les diferents variants de la llengua?, ¿quines propietats de cada variant seran preferibles?, ¿quin protagonisme tindrà la llengua viva i quin els arcaismes?, ¿quin tracte se li donarà a la influència recibida des d’unes atres llengües?, ¿quina ortografia s’aplicarà?; i un llarc etcétera de qüestions encara més concretes per resoldre.

El cas de la llengua valenciana resulta particular per el fet de que, per tindre prou similituts i vínculs en les seues llengües veïnes catalana i balear, resulta controvertida la seua consideració tradicional i popular de llengua independent d’estes, havent-se generat la discussió acadèmica i política de si es deuria d’optar per considerar-la la mateixa llengua. Açò té una important repercussió en els models de llengua triats per als estàndarts que es proponen, pues l’univers de formes i regles, entre les quals s’ha d’optar, resulta ser major conforme s’eixamplen les dimensions de la llengua considerà.

S’ha de notar que esta qüestió de la dependència o independència del valencià és purament voluntària i de consens. No és per tant, com alguns creuen equivocadament, una qüestió que haja de resoldre una èlit científica, i a on la voluntat popular, en els seus interessos i necessitats, no estiga convidà a participar. La ciència en realitat facilita arguments tant per a justificar-ne una com l’atra postura, no existint una postura que resulte més científica que l’atra. Se trata de dos opcions que es poden defendre les dos en arguments de tipo divers, entre els quals figuren els de tipo científic. Skutnabb-Kangas afirma que «el principal criteri per a dir si algo és un dialecte d’una atra llengua o una llengua separà [...] és el poder polític relatiu dels parlants d’esta llengua/dialecte» i que «les decisions sobre qué és “llengua” i qué no, són per tant decisions polítiques»; i anyadix que si els llingüistes no saben qué és una llengua, ni quàntes llengües n’hi han, és perque les diferències entre llengua i dialecte, i les divisions entre les llengües, són «polítiques i arbitràries» (2000: 15). Moreno diu que «s’ha de desterrar la idea equivocà de que lo que es denomina “dialecte” no és llengua» pues «tota varietat llingüística, per chicoteta que siga, és una llengua de ple dret» (2003). Hudson diu que «una llengua té prestigi mentres que un dialecte carix d’ell», i que «per a una majoria de la gent [...] [eixe prestigi] depén de si s’usa en la escritura formal» (1980: 32). Irvine i Gal, citen l’adage: «una llengua és un dialecte en un eixèrcit» ―popularisat per el sociollingüiste Max Weinreich―, i sobre el mateix diuen que «encara que només és mig sério [semiserious en l’original anglés] [...] reconeix una important veritat», i dita veritat és que «la significació de la diferenciació llingüística està embeguda en la política d’una regió» (2000: 35). Fromkin et al., parlant de la diferenciació entre llengua i dialecte, diuen que a vegaes s’aplica la regla de tres de que «quan els dialectes passen a ser mútuament ininteligibles [...] se convertixen en llengües diferents»; no obstant, diuen que «esta regla de tres no encaixa en cóm les llengües són reconegudes oficialment, lo qual eu determinen consideracions polítiques i socials» (2010: 431).

Sobre l’interés que pot tindre per a una comunitat el que la seua variant siga classificà com a llengua, Davies diu que «pot portar-los molt de prestigi al seus parlants i açò pot tindre conseqüències socials, polítiques i econòmiques per a d’ells» (2012); per lo tant, no és només «una qüestió de noms», com a voltes d’un modo frívol se simplifica.

La dimensió ideològica (i fosca) que acompanya a la consideració del valencià com a dialecte del català, resulta ben patent només tenint en conte un episodi polític. En 2004 l’entonces president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, feu unes declaracions en les quals reconegué que havia pactat en 1996 la «unitat del català» i la creació de «l’Acadèmia Valenciana de la Llengua» (AVL) ―note’s que no «de la llengua valenciana»― a canvi d’apoyar al Partit Popular (PP) de José Maria Aznar en el govern d’Espanya. En la notícia que al respecte publicà el diari La Vanguardia (09/11/2004) s’afirmava que: «En declaraciones a Catalunya Ràdio, Pujol aseguró que las gestiones “discretas” y en muchas ocasiones “no públicas” que desde 1996 mantuvo [...] con la Generalitat Valenciana hicieron posible mantener la unidad de la lengua catalana y mejorar las relaciones entre Catalunya y Valencia». El secretisme en que es dugué a terme aquell pacte per la governabilitat d’Espanya, quedava patent quan Pujol declarava també que «en los temas del País Valenciano, hay que actuar sin hacer griterío», i que el pacte «ha sido posible porque nadie se ha dado cuenta». El caràcter sine qua non que tingué aquella condició llingüística per a l’acort polític nacional, queda patent en estes paraules que l’expresident català afirmà haver dit en les reunions privaes que mantingué en el PP: «si no arreglamos el tema de la unidad de la lengua, no podemos participar en nada de la política española» (diari La Vanguardia 09/11/2004).

Respecte a la qüestió de la mútua inteligibilitat, Hudson és rotunt: «la mútua inteligibilitat no servix com a criteri per a delimitar llengües en el sentit del seu “tamany”» (1980: 37). Explica Hudson que «l’us popular tendix a reflexar l’atra definició de la llengua basà en el prestigi [i no la de la mútua inteligibilitat]» (ibid: 35). Ademés, la mútua inteligibilitat és una qüestió de grau; i ¿en quin grau s’ha de considerar que dos variants passen de ser inteligibles a ser ininteligibles?; Hudson diu que la resposta només pot ser «arbitrària» (ibid.). També ocorre que quan n’hi ha un continuum dialectal, pot donar-se el fet de que, entre unes variants adjacents i unes atres existixca mútua inteligibilitat, pero no per contra entre variants més separaes geogràficament (ibid.). I per últim és important senyalar açò que apunta Hudson: «La mútua inteligibilitat no és realment una relació entre variants, sino entre les persones, ya que són estes, i no les variants, les que s’entenen entre sí» (ibid: 36). Aixina per eixemple, no entendrà igualment un atre idioma una persona major monolingüe, que ha vixcut sempre aïllà, sense estudis en idiomes, ni televisió, ni internet, ni motivació per entendre-los... que un descendent jove d’aquell, que domina vàrios idiomes, que viaja, que està acostumat a escoltar-los quan viaja, o per la televisió, o per internet, i que posa voluntat en entendre-los.

Una atra gran particularitat del valencià és el seu profunt mestiçage en la llengua castellana, com a resultat de sigles de fort contacte en ella. I també per haver segut el valencià desproveït en el sigle XVIII del seu estatus de llengua oficial del Regne de Valéncia en favor del castellà. El valencià modern és en conseqüència una llengua mestiça, que sobre el solage de la llengua valenciana clàssica, i en paralel a la seua natural evolució, ha anat incorporant progressivament tot un adstrat de castellanismes (ademés d’atres influències). Se trata d’una evolució que, encara que de plena aceptació en la llengua oral i coloquial, planteja grans ductes a l’hora de definir els models de llengua, sent habitual que se’ls done als castellanismes la consideració d’elements aliens al valencià, a pesar de que tota llengua és un sistema obert a l’intercanvi. És per això que la majoria dels models de llengua solen recórrer freqüentment a arcaismes, formes minoritàries o unes atres solucions, en substitució d’aquelles formes vives majoritàries que són, o aparenten ser, d’orige castellà. Practicant-se en la meua opinió algo aixina com una cacera de bruixes de tot allò que ol a influència castellana, sense tindre’s en conte que no és eix acte de suposta purificació llingüística una necessitat dels parlants ni de la llengua, sino el frut d’una visió essencialista de la mateixa.

Este mestiçage observable en el valencià és cosa connatural a les llengües. D’una manera anàloga a com yo he fet, McWhorter etiqueta també a la llengua anglesa com a «magnífica llengua bastarda» (2008) i com a «genuïna i rarament mestiça» (ibid: XXIII) per la seua base anglo-saxona i les seues influències del noruec antic, el francés, el llatí o l’holandés, entre atres. Lippi-Green assegura que «la sentència totes les llengües vives canvien és una que cap llingüiste erudit negaria» (2011: 6). També diu que «cada llengua viva canvia, i cada varietat de cada llengua viva canvia. [i que] És important tindre açò en ment quan se consideren els arguments presentats per els prescriptivistes» (ibid: 8). Milroy considera que «no hi han criteris objetius (no ideològics) per a distinguir entre “corrupcions” i “canvis”» (2001: 550). Straaijer inclou en les justificacions que donen els prescriptivistes de la seua actitut també «el nacionalisme» i «la purea llingüística» (2015: 236). Woolard i Schieffelin diuen que «les doctrines puristes de la correcció llingüística bloquegen les fonts d’innovació no natives [els préstams i atres influències], pero normalment d’una manera selectiva, actuant només sobre llengües interpretaes com a amenaces»; i diuen també que «les conseqüències llingüístiques del purisme no són previsibles, i igualment, el seu significat social i el seu us estratègic no són transparents». Seguidament, prenint com a eixemple la llengua gallega, observen que «alguns préstams castellans sonen més autèntics per als membres no elitistes de la comunitat gallega de parlants, els quals se desentenen de les formes llingüísticament pures que són frut de les polítiques minoritàries institucionals» (1994: 64). Per la seua part, Hope compara les llengües en les espècies animals, i afirma que, al contrari que les espècies animals, les quals evolucionen d’un únic antepassat, les llengües, per contra, «no han de tindre necessàriament un únic ancestre immediat evolutiu» (2000: 50-51).

En el cas del valencià, els models de llengua que actualment se li apliquen, en diferents i variats graus de presència escrita, són diversos, podent-se agrupar en dos grans grups: els models unitaristes, que consideren l’univers conjunt de les llengües valenciana, catalana i balear; i els models autoctonistes, els quals consideren només l’univers de la llengua valenciana.

Els models unitaristes ―potser els únics que conega el llector― són els que més presència tenen, per haver-se institucionalisat l’unitarisme en la present era democràtica en l’actual Comunitat Valenciana. Actualment pot dir-se que hi han tres models unitaristes, diferenciats entre sí per el grau de protagonisme que donen a les formes valencianes. De major a menor protagonisme són estos: el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) i el de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ―Lacreu, membre de l’AVL, fent una classificació similar, parla respectivament de «model particularista», «model convergent» i «model integracionista» (2002)―. Estos tres models utilisen a nivell ortogràfic la normativa de l’IEC, en la qual se basaren les originàriament provisionals Normes de Castelló (NDC) de 1932. Entre estos models possiblement el que més abundantment s’utilisa és el de l’IIFV, a pesar de que la legalitat valenciana actual promou oficialment el de l’AVL.

Per la seua part, els models autoctonistes tenen una presència prou reduïda, com a conseqüència de la marginació que ve patint l’autoctonisme des de la política i les institucions. N’hi ha un model autoctoniste amplament utilisat, que és el de la centenària Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) ―Lacreu, des de la seua visió unitarista, el denomina «model secessionista» (2002)―, que fon també oficial per un breu espai de temps en l’época de la Transició, i el qual ortogràficament se basa en les Normes d’El Puig (NDP) de 1979. Estes NDP venen a representar una millora en clau autoctonista de les NDC, per adaptació d’estes a la fonètica i tradició escrita valencianes. Per un atre costat, existixen algunes pràctiques d’escritura, en vocació de model, que tendixen a reproduir un valencià més acostat al parlar real i a nivell ortogràfic més continuiste en la ortografia decimonònica més general, no obstant d’escassa presència.

Tots estos models traten, en desigual èxit entre les diferents sensibilitats llingüístiques valencianes, d’escriure d’alguna manera que els valenciaparlants puguen considerar la escritura de la seua llengua. Ya siga des d’una postura més essencialista, que considera a la llengua algo aixina com una realitat que habita en un univers paralel al dels seus parlants, i sobre la qual resulta llegítim actuar d’una manera prescriptiva aplicant quansevol model teòric, encara que este resulte ben alluntat de la realitat oral. O des d’una postura que considera a la llengua, per contra, una realitat íntimament lligà als seus parlants, i sobre la qual s’han d’aplicar necessàriament models de tipo descriptiu, acostats a la realitat oral. Crystal posa de manifest este lligam entre llengua i parlants afirmant: «La llengua no té una existència independent de la gent que la utilisa. No és un fi en sí mateixa; és un mig per al fi d’entendre quí eres i cóm és la societat» (diari Independent 14/03/2010). Per la seua part Milroy diu que «la ideologia [de l’estàndart] requerix que aceptem que el llenguage (o una llengua) no és la possessió dels seus parlants natius». Sobre açò pareix que ironisa quan diu que «les autoritats (normalment sense nom) de les quals els parlants (i els seus mestres) tenen dependència, tenen accés privilegiat als misteris del llenguage i també algo de l’estatus de suprems sacerdots» (2001: 537).

L’essencialisme llingüístic és al mateix temps una postura que afavorix enormement l’aparició d’un elitisme llingüístic; és dir, la existència d’un grup ideològic de gent que es considera propietari o depositari en exclusiva de la llengua, solent tindre açò paralelament com a efecte, que l’us i el consum profús de la mateixa a nivell de la normativa proposta, siga realisat casi en exclusiva per part d’eixe grup ideològic, i no per contra per la totalitat de la comunitat parlant; les necessitats llingüístiques de la qual no són tingudes massa en conte per aquells, per no adequar-se a la seua visió de la llengua. Diuen Irvine i Gal, parlant dels processos que ells han identificat com a fonamentaors de les ideologies llingüístiques, que «la supressió [erasure en l’original anglés] és el procés per el qual la ideologia [llingüística] [...] torna invisibles a d’algunes persones o activitats (o fenòmens sociollingüístics)»; que «degut a que una ideologia llingüística és una visió totalisaora, els elements que no encaixen en la seua estructura interpretativa [...] deuen ser ignorats i transformats» (2000: 38). D’atra banda, Deumert i Vandenbussche sostenen que «la estandarisació ―especialment si no és duta a terme en la participació dels parlants i no para atenció a les seues necessitats i interessos― pot realment acelerar la desaparició gradual dels ecosistemes complexos de la llengua parlà que mantenen vives les llengües no estandarisaes» (2003: 464).

Conseqüències

Se fa necessari que el llector conega ara l’alarmant situació que viu la llengua valenciana en relació al seu consum escrit. El 17 d’abril del passat any 2018, el diari La Vanguardia portava este titular: «Valencia, a la cola en lectura en lengua propia». La notícia es fea resò de les sifres roïnes que obté la llengua valenciana en els estudis sobre llectura i compra de llibres, i arreplegava les paraules del president de la «Fundació pel Llibre i la Lectura», que afirmava que la situació deuria de ser considerà de «emergència nacional», i anyadia que es produïa a pesar de que «mai s’ha editat en valencià tant com ara», per a reconéixer ademés que «una gran part» dels consumidors de llibres en valencià resulten ser els escolars (lo qual és bàsicament llectura per obligació).

L’estudi al que fea referència la notícia era l’anual de «Hábitos de Lectura y Compra de Libros en España», que ve realisant la «Federación de Gremios de Editores de España» des de l’any 2002, en els quals el valencià ha obtingut sempre uns pobríssims resultats de llectura, situant-se sempre per davall del balear, el català, el gallec i recentment de l’euskera.

En l’últim estudi (corresponent a 2018 i publicat en giner d’enguany) només un 2,5% dels valencians manifestava preferir llegir en valencià, mentres que un 93,7% per contra preferia fer-ho en castellà. El 3,8% restant tenia atres preferències. Açò contrastava molt significativament en les sifres de preferència del balear (14,1%) i del català (34,9%).

Ademés, quan en l’estudi se’ls preguntava als valencians per les raons que els portaven a no llegir en valencià, un 68,4% manifestava tindre problemes per a llegir en valencià, o resultar-li més senzill fer-ho en castellà. Una sifra que és prou més elevà que en el cas del balear (43,9%) i del català (45,4%), pero també del gallec (43,9%) i inclús de l’euskera (57,9%), que és una llengua essencialment ininteligible des del castellà.

La situació del valencià no es pot considerar gens bona. De fet, un estudi científic realisat en 2014 en la Universitat de Valéncia (Miralles 2014), va predir que allà per l’any 2050 la proporció de valenciaparlants que actualment és d’aproximadament la mitat de la població, podria arribar a quedar-se en només un 10% si el panorama actual no canviava. Fon un estudi fet en base a models físics i matemàtics que es basaven en les estadístiques del «Servici d’Investigació i Estudis Sociolingüístics», i encara que poguérem considerar-lo massa catastrofiste, la tendència a la baixa del valencià pareix indiscutible.

La raó de tota esta escassea llectora no pot atribuir-se a una falta de coneiximent de la llengua, pues segons les enqüestes de «Coneixement i ús social del valencià» (les últimes són de 2015), un 72,4% dels valencians entén el valencià, un 50,9% el sap parlar i un 52,7% sap llegir-lo. Ha d’haver per tant una atra explicació.

Potser si tenim en conte una estadística més pogam començar a traure conclusions: i és que segons una série d’enqüestes del «Centro de Investigaciones Sociológicas» (CIS) realisaes entre els anys 2001 i 2005, resulta evident que una bona majoria dels valencians considera al valencià una llengua diferent del català. En 2002 u’afirmaven un 66,8% dels valencians i, exceptuant l’any 2003, en el qual s’obtingué una sifra del 52,7%, en els restants anys la sifra no baixà del 62%. El CIS no ha tornat a consultar als valencians al respecte d’este assunt. Només en l’any 2014 la Generalitat Valenciana eu tornà a fer en el «Barómetro d’abril 2014» resultant una sifra del 52,4% (com en el CIS de l’any 2003).

Este important soport popular a la independència del valencià, manifestat a través de les enqüestes, es produïx a pesar de décades de forta propaganda de la opció unitarista, en paralel a una marginació sistemàtica de la postura autoctonista. Fent passar aquella, per mig del sistema educatiu, com a l’única postura de sòlida base científica, i esta atra per contra com una espècie de concepció folclòrica de la llengua sense cap fonament científic. S’hauria de vore quines serien les sifres en igualtat de condicions propagandístiques. Siga com siga, resulta evident que el recolzament a l’autoctonisme és molt significatiu, per representar el sentir d’una bona majoria dels valencians, tratant-se d’una postura antisistema o contracorrent que lo habitual seria que no tinguera una acollida tan ampla i manifesta. I sobre tot tenint també en conte que, la gran majoria dels enqüestats que afirmen que el valencià i el català són la mateixa llengua, entren dins d’eixe gran grup de valencians que, a pesar de tot, tampoc manifesten cap preferència per llegir en valencià en l’actual sistema unitariste.

Raons

Si llegim la introducció de la «Gramàtica Normativa Valenciana» (GNV) de l’AVL, trobarem que en ella es diu que seguix criteris d’unitat i convergència en el català (i el balear) (GNV 2006: 14). O lo que és lo mateix: dita normativa afavorix formes catalanes (algunes voltes arcaismes valencians o formes minoritàries valencianes) en substitució de formes valencianes generals i genuïnes, en el propòsit de crear una koiné unitària en el català que poc a poc vaja fent evolucionar (i involucionar) l’actual valencià en la direcció del català. I de la mateixa manera l’estàndart que impulsa l’IIFV supon també una koiné, esta encara més convergent si cap.

El procés de convergència en el català no és cap secret per a quansevol que s’haja acostat de prop a la realitat idiomàtica valenciana, a través dels treballs de dialectologia i lexicografia i dels testimonis històrics, molts d’ells hui en dia de fàcil alcanç a través d’internet (seguidament en citaré uns quants…).

U pot acostar-se en facilitat a la realitat idiomàtica valenciana a través del «Arxiu de la Memòria Oral Valenciana» del Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de Valéncia, que conté més de cent cinquanta vídeos de conversacions d’una hora aproximà de duració protagonisats per valenciaparlants de breçol ancians o d’edat maüra d’una gran diversitat de localitats valencianes ―aproximadament sis dies seguits de valencià parlat de soca i arraïl―. O a través dels mapes del «Atles Lingüístic del Domini Català» (ALDC) de Joan Veny i Lídia Pons Griera, el qual conté vora dos mil conceptes i la manera en com estos són dits en tota la geografia valenciana. O pot consultar obres lexicogràfiques com el «Diccionari Històric del Valencià Modern» (DHIVAM) de Ricart Garcia Moya, que conté testimonis històrics (cites històriques) per a una infinitat de paraules valencianes vives actuals. O com el «Diccionari Català-Valencià-Balear» (DCVB) d’Alcover i Moll (1926-1962), el qual detalla en molts casos els llocs a on s’utilisen les paraules. O els diccionaris valencians històrics de Carles Ros (1764), de Manuel Sanelo (1800), de Lluís Lamarca (1839), de Josep Escrig (1851), de Joaquim Martí i Gadea (1909) o de Lluís Fullana (1921), obres lexicogràfiques valencianes imprescindibles. O pot consultar el «Corpus Informatitzat del Valencià» (CIVAL) de l’AVL, o el «Corpus Informatitzat del Català Antic» (CICA) de l’IEC, d’a on traure més testimonis històrics. Disponible casi tot este material a través d’internet, de fàcil accés i consulta en molts casos. O també pot consultar estudis dialectològics com el llibre «Els parlars valencians» de Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes, el qual dona una visió general sobre la parla valenciana; aixina com molts atres estudis que s’ocupen del parlar d’alguna zona concreta (Alacant ―Barnils―, La Marina Baixa ―Beltran-Herrero―, La Plana Baixa ―González Felip―, L’Horta ―López Verdejo―, etc.). I en tota eixa informació conjunta u pot fer-se una idea de quina és la realitat valenciana (i també la catalana) i comparar-la en el llenguage de la koiné unitarista, de manera que la seua naturalea convergent en el català no serà tampoc un secret per a d’ell.

A pesar d’açò, esta naturalea convergent sí que els passa desapercebuda a una bona part dels valencians, els quals des de la bona fe i el desconeiximent, i fent suposicions com que les normatives convergents són en realitat el verdader valencià i que els valencians parlem malament el nostre idioma ―tot un desgavell d’afirmació―, s’acostumen a negar el problema. Quan no directament abracen l’unitarisme aceptant de bon grat les formes catalanes i renunciant a les genuïnament valencianes, inspirats possiblement per una baixa autoestima valenciana o enlluernats per la cultura catalana. Lippi-Green assegura que «si una persona no pot trobar cap aceptació per al seu llenguage fora de la seua comunitat de parlants, pot arribar a denigrar-lo, a pesar de continuar utilisant-lo» (2011: 68). També diu que la mistificació del llenguage, açò és: el fet de fer creure que un parlant necessita ajuda experta per a dominar la seua llengua mare, «és una ferramenta bàsica en l’aplicació d’una ideologia», i que encara que «resulta contrarrestà per les evidències», donat que les persones «se comuniquen [...] sense un coneiximent especialisat del llenguage», la mistificació és tan forta que «molta gent realment creu que no parla be la seua pròpia llengua» (ibid: 70). Davies senyala que «no es sap en seguritat quin impacte té en chiquets, que (correctament) se consideren ells mateixos parlants natius de la llengua, que se’ls diga que allò que parlen és una no-llengua [non-language en l’original anglés], o el ser tratats per els mestres com si foren en certs aspectes persones sense parla [speech-less en l’original anglés], sense llenguage», pero afirma que «podem estar prou segurs que això fa molt poc per la seua autoestima» (2012).

A pesar d’haver diversitat de percepcions, n’hi ha un aspecte a on la naturalea convergent de les normatives unitaristes ix a relluir necessàriament que és en el propi llenguage koinetiste. Pues és tal la seua abundància de catalanismes, d’arcaismes, de formes minoritàries, i també, d’algunes innovacions de ductosa necessitat, que esmussa fàcilment a l’oït del valenciaparlant. Resultant ser la koiné unitarista un llenguage afectat i coent, que és fàcil que provoque en els valencians sentiments d’alienació i de desafecció que tinguen com a conseqüència un rebuig ―declarat o de facto― de la mateixa. Qui té interés per el valencià i per la llectura, pero mai considera la opció de comprar-se un llibre en valencià ―sempre eu fa en castellà―, és que està rebujant eixa koiné de tot en tot. Pues considere que no hi ha cap raó per a no llegir en cada una de les dos llengües que es dominen de manera bilingüe.

Per a arredonir el procés de deconstrucció de l’idioma valencià, els unitaristes solen denominar-lo «llengua catalana», «nostra llengua» o simplement «valencià», evitant sistemàtica i calculadament l’us de la històrica i sentida denominació de «llengua valenciana». I a d’açò s’ha d’anyadir un us abusiu del gentilici «català» que és aplicat a orri a tot allò que té que vore en la llengua valenciana (escritors, obres, estils, époques…), relegant cada volta més el gentilici «valencià» a un us anecdòtic o per compromís en lo tocant a la llengua ―si no a tots els nivells, sí a un nivell acadèmic o pròxim a l’acadèmic―. Inclús si aceptàrem incondicionalment l’unitarisme, ¿pot imaginar-se algú que als escritors llatinoamericans en llengua espanyola, com Isabel Allende (chilena) o Gabriel García Márquez (colombià), els identificàrem com a escritors «espanyols»? No és d’estranyar, per tant, el sentiment d’alienació i de rebuig que els ha de provocar a una majoria de valencians la situació creà entorn de la llengua, que els ha d’afectar necessàriament.

L’unitarisme i la convergència llingüística que d’ell se deriva, són enemics d’una diversitat de llengües que, com la biològica, considere que deuríem de voler conservar, com a patrimoni cultural immaterial que són els idiomes. Opine que quansevol acció destinà a manipular les llengües d’una manera autoritària, supon un tipo d’agressió contra estes que es deuria de rebujar de la mateixa manera com són rebujaes hui en dia les agressions contra les identitats i llibertats de gènero, les ètniques, les religioses, les sexuals o les d’expressió. Identitats i llibertats estes, que en el passat també foren víctimes d’incomprensions i d’intents d’implantar pensaments únics, i encara hui en dia eu són, pero hem conseguit pendre sobre elles una consciència generalisà de protecció que deuríem de traslladar també al camp de les identitats i llibertats llingüístiques, de característiques humanament similars. Milroy i Milroy escrivien en els anys huitanta: «A pesar de que la discriminació pública en els camps de la raça, la religió i la classe social no és ara [anys huitanta] públicament aceptable, pareix que la discriminació en el camp llingüístic sí que és públicament aceptable» (1985: 3); i pareix que la situació seguix sent la mateixa. Lippi-Green diu que «si mires de prop la discriminació llingüística, trobes que no és per se la llengua lo important; sino que s’han d’entendre les creències individuals sobre la llengua i, com a conseqüència d’estes, les pràctiques institucionals» (2011: 67). Milroy diu que «els llingüistes que intenten persuadir directament a persones no instruïdes de que totes les formes del llenguage són iguals i que la discriminació llingüística és injusta, no han entés la naturalea del diàlec. No és sobre la estructura del llenguage tal i com els llingüistes la entenen: és ideològic» (2001: 538).

Per atra banda, des de l’any 1996 existix una «Declaració Universal dels Drets Llingüístics» que afirma coses com que «tota comunitat té dret a codificar, estandarisar, preservar, desarrollar i promoure el seu sistema llingüístic, sense interferències induïdes o forçaes» (art. 9), o com que són «inadmissibles les discriminacions contra les comunitats llingüístiques basaes en criteris com el seu grau de sobirania política, la seua situació social, econòmica o quansevol atra, aixina com el nivell de codificació, actualisació o modernisació que han conseguit les seues llengües» (art. 10.1). I este és un bon començament per a acabar en la discriminació llingüística.

Potser algú es preguntarà qué passa en la llengua escrita; si baix eixa concepció, adés mencionà, de la llengua com a realitat íntimament lligà als seus «parlants», té cabuda aquella, per residir en un paper o en atre soport gràfic; i efectivament que la té per a mi, en la medida en que siga llegida «en gust» per la majoria dels parlants, lo qual serà síntoma de que hi ha una verdadera i correcta conexió entre allò que parlen i allò que lligen. Personalment, ducte molt que un llibre que els parlants majoritàriament rebugen llegir a causa de cóm està escrit, puga considerar-se una versió escrita correcta de la llengua que parlen, per molt que s’afirme això en el seu contingut. S’ha de dir que, sobre la naturalea de la llengua escrita, és una opinió prou estesa entre els llingüistes que la parla és primària sobre la escritura ―esta es deriva d’aquella―. Sapir diu que la escritura és «simbolisme visual de la parla» (1921: 19-29). Bloomfield que «la escritura no és el llenguage, sino simplement una manera de registrar el llenguage per mig de marques visibles» (1933: 21). Hall que «la parla és essencial i la escritura [...] només una derivació secundària» (1964: 8-9). Fillmore que la comunicació escrita és «derivativa de la norma de conversació cara a cara» (1981: 153). Aronoff que «el llenguage parlat és “verdader” llenguage, mentres que el llenguage escrit és un artefacte» (1985: 28) (totes les cites estan tretes de Biber 1988: 6).

Que una llengua no s’ha d’escriure necessàriament com se parla, és u d’eixos arguments que a sovint s’escolten a favor de l’unitarisme, posant freqüentment com a eixemple el cas de l’anglés. Un argument que resulta en realitat capciós. Pues en primer lloc s’ha d’aclarir que en l’anglés les diferències més notables són més be ortogràfiques, i no tant lèxiques, morfològiques i sintàctiques com en el cas del valencià unitariste (encara que també hi ha d’estes en l’anglés). I en segon lloc s’ha de notar que en realitat, una llengua com l’anglés, és també una llengua que s’ha escrit i llegit massivament, ara i sempre, i és per això que ha anat fixant d’una manera pronta la seua ortografia, la qual s’ha mantingut relativament invariable hasta els nostres dies per força de la costum, que és contrària al canvi. Crystal senyala com a causes de la irregularitat ortogràfica de l’anglés: la disparitat de solucions adoptaes per els primers escrivents per a representar els sons de la llengua anglesa en les lletres de l’alfabet llatí clàssic (només vintitrés lletres per a més de quaranta sons), les influències francesa i llatina, l’ocasional etimologisme practicat per alguns, l’aparició de la imprenta, i la evolució fonètica experimentà per la parla anglesa (2012). Crystal diu: «La ortografia de l’anglés antic sigué fonètica durant llarc temps: totes les lletres se pronunciaven. Sonaven la w en write, la g en gnat, la k en know» (diari The Guardian 23/08/2012). La situació del valencià és per lo tant ben diferent. En tot cas, la ortografia del valencià unitariste seria més comparable a l’anglés, si per eixemple s’escrivira «altre» i es pronunciara «atre», o s’escrivira «vegada» i es pronunciarà «vegà», pues en l’anglés és la fonètica la que evolucionà mentres que la ortografia es quedava fixa, i no a la inversa; per contra, en el cas del valencià, els testimonis escrits demostren cóm la escritura anava evolucionant de la mà de la parla i no es quedava fixa ―de fet trobem «atre» ben pronte en un document de 1282 i «vegà» el podem trobar en 1871―; i a pesar d’això, la solució adoptà per la normativa unitarista, quan convé per motius de convergència en el català, és la de fer involucionar a époques primitives, no només la ortografia, sino també la pronunciació. No obstant, s’ha d’insistir en que les diferències de la normativa unitarista respecte del parlar valencià són més be lèxiques i morfosintàctiques, que no ortogràfiques; i en quant a les ortogràfiques, a sovint tenen més que vore en una pronunciació catalana actual, que no en una ortografia valenciana clàssica. Entendrà el llector perque dic que la comparació en l’anglés resulta capciosa.

La postura unitarista basa tota la seua argumentació en autoconsiderar-se l’única opció científicament correcta. No és possible entrar en este artícul, que no pretén allargar-se més de lo necessari, a donar totes les contraargumentacions que són necessàries per a desmentir este fals cientifisme com cal (no obstant, moltes d’elles són deduïbles de tot lo que hasta ara s’ha comentat ací), pero a continuació vullc donar una mostra de quina és la realitat en un determinat aspecte al qual donen gran importància els unitaristes, com és l’orige del valencià, sobre el qual n’hi han vàries teories, sent la repoblacionista aquella que dona més soport a l’unitarisme (u’explicaré seguidament...).

Per als partidaris de la teoria repoblacionista, el valencià hauria segut portat a terres valencianes durant el sigle XIII en el procés històric conegut com la Reconquista, per repoblaors vinguts des de l’actual Catalunya, i tindria per tant un orige «català». Primerament este argument està enfrontat en el fet de que l’orige d’una llengua no impedix que esta puga haver evolucionat d’una manera divergent i independent, adquirint la seua personalitat pròpia, durant els sigles posteriors, que en són casi huit en el cas del valencià. Pero ademés està enfrontat en el fet de que la gran repoblació catalana és en realitat una hipòtesis sense evidenciar. Pues l’estudi de l’historiaor valencià Enric Guinot sobre els llinages medievals valencians (Guinot 1999) en el qual basen els repoblacionistes la seua argumentació que consideren més sòlida, resulta ser a totes llums tendenciós, tenint en conte allò que senyalà la també historiaora valenciana Amparo Cabanes en el seu artícul «Utilitat i utilisació de l’antroponímia» (Cabanes 2001); i ademés ha patit, en temps recents, sérios revessos per part de la ciència genètica.

U d’estos revessos de la genètica és el del proyecte nomenat «Cognoms Catalans», realisat per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, entre els anys 2012 i 2015. Este proyecte buscava una possible vinculació genètica entre els valencians, catalans i balears de hui en dia que compartixen un mateix apellido ya present en época medieval (Bosch, Ferrer, Ros…), esperant demostrar la existència d’antepassats en comú, que serien catalans segons la hipòtesis. Pero per a desengany dels repoblacionistes, la genètica valenciana, la catalana i la balear resultaren no estar emparentaes en eixe sentit buscat. En paraules de l’investigaor Francesc Calafell coautor de l’estudi: «No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencià»; tal i com citava el diari Levante en un artícul titulat «Sin el ADN de los conquistadores» (09/10/2013). De fet, a través d’eixe estudi els genetistes varen concloure que en realitat els apellidos més comuns se corresponien en fundacions múltiples i geogràficament disperses dels mateixos, i no necessàriament en la existència d’antepassats en comú, com hasta entonces molts suponien.

Pero hi ha un atre estudi genètic que ha sacsat encara en més força la teoria repoblacionista, que ha segut el recentment realisat per investigaors de les universitats de Santiago de Compostela i d’Oxford baix el títul: «Patrons de diferenciació genètica i les marques de migracions històriques en la Península Ibèrica» (Patterns of genetic differentiation and the footprints of historical migrations in the Iberian Peninsula), publicat enguany per la revista Nature Communications (nº 10, 551). En este estudi s’observa com la genètica de la península Ibèrica, estudià en base a persones naixcudes a mitan del sigle XX, en pares i agüelos naixcuts en la mateixa zona (evitant-se aixina la influència de les emigracions modernes), seguix un patró nort-sur coincident en la evolució nort-sur de la Reconquista; a on Galícia i Portugal coincidixen en l’ADN, des de Cantàbria hasta Huelva i Cadis també coincidixen, i des d’Astúries la coincidència aplega hasta Màlaga i Almeria; mentres que en el cas valencià la coincidència és sobre tot en Aragò i en la Castella oriental, i ben poc en Catalunya; ademés de ser la zona d’Alacant una zona a on l’ADN resulta ser únic a nivell peninsular. Mentres que Catalunya, per contra, presenta un ADN excepcionalment homogeni que pareix no haver eixit a penes del seu territori, contrastant fortament en els casos de les restants zones del nort peninsular, a on sí que s’observa en totes elles, des de Galícia hasta Aragó, en la excepció del País Vasc i Navarra, una distribució cap al sur de la seua genètica coincidint en l’avanç de la Reconquista. Totes estes evidències pareix que impossibiliten una massiva repoblació catalana medieval.

El cas conflictiu del valencià i el català no és únic en el món, també hi han atres llengües mútuament inteligibles en una situació similar. El gallec i el portugués són classificats a sovint, a efectes d’estudi, com una mateixa llengua galaico-portuguesa, existint també una postura unitarista, el minoritari «lusisme» gallec, que reclama un mateix estàndart per als dos. El suec i el noruec provenen els dos del danés; no obstant, el suec utilisa el seu propi estàndart, i el noruec ne dispon de dos, u més autoctoniste (noruec nynorsk) i un atre més pròxim al danés (noruec bokmal). El chec i l’eslovac són tan pareguts que existiren pretensions d’englobar-los baix la denominació de llengua checoslovaca en l’época de la ex Checoslovàquia, en la qual, no obstant, foren oficialment utilisats de manera bilingüe i en igualtat. El bosni, el croat, el montenegrí i el serbi s’agrupaven baix l’estàndart del serbocroat en l’época de la ex Yugoslàvia. El macedoni, per tindre un continuum dialectal en el búlgar, és considerat des de Bulgària un dialecte del búlgar. L’alemà que es parla al nort d’Alemània és més similar a l’holandés que a l’alemà del sur; tant que podria constituir una llengua conjunta en aquell i diferencià de l’alemà del sur; no obstant, hi ha un estàndart alemà i un estàndart holandés. El luxemburgués resulta ser igual que un dialecte de l’alemà nomenat fràncic moselà, lo qual no obliga als luxemburguesos a adoptar l’estàndart alemà i a reservar la seua parla només per a la oralitat, com sí que fan els parlants del fràncic moselà des de la seua concepció dialectal. El bielorús i l’ucranià eren considerats variants poc cultes del rus en l’antiga URSS, no obstant hui en dia són les llengües nacionals de Bielorrússia i d’Ucrània. L’hindi i l’urdu són llengües mútuament inteligibles, no obstant diferenciaes, parlaes en l’Índia i Pakistà. Per la seua part, el venecià ha segut reconegut recentment com a llengua independent, a pesar de ser considerat a sovint un dialecte de l’italià. I també trobem el cas opost, com és el del mandarí i el cantonés, que a pesar de ser parles mútuament ininteligibles, són considerats, els dos, dialectes del chino. En resumides contes, quan u veu lo que hi ha per el món en qüestió de llengües; des d’un mateix parlar integrant dos llengües diferents, en estàndarts diferents, per causa d’una frontera política per mig; hasta un mateix estàndart per a un conjunt de parlars ben diferents, inclús mútuament ininteligibles, per ausència d’una frontera política; se dona ràpidament conte de que en realitat el concepte de llengua té molt que vore en la política ―en la gestió que esta fa de la variació i la identitat llingüística territorial―. Per això resulta absurt que els polítics s’acusen els uns als atres de politisar la llengua quan discutixen sobre l’afiliació d’esta, ya que la naturalea de moltes llengües, principalment les estandarisaes, és política.

Justificació

Considere que el baix soport de la societat valenciana a l’unitarisme resulta evident quan se tenen en conte totes les sifres adés mencionaes. Per tot açò, a l’hora d’escriure un llibre en valencià, m’he de plantejar si vullc fer-ho per a eixe reduït segment llector unitariste del 2,5%, o per contra si vullc intentar-ho dins d’eixa majoria de valencians que, per activa o per passiva, mantenen una actitut disconforme en l’unitarisme; un segment de llectors poc explorat i que representa un verdader desafiament lliterari per ser molt extens. En realitat la decisió yo sempre la he tinguda clara, sobre tot perque yo també forme part d’eixe sector inconformiste, i ademés perque no estaria escrivint en valencià de tindre que fer-ho per força d’una manera en que no em resultara plaenter llegir-lo.

Soc una persona que escriu en el valencià parlat heridatari per una série de raons: perque és la llengua que m’agrà, en la que vixc; perque és l’únic model de llengua que, personalment, trobe interessant practicar (ningú hauria d’esperar de mi una atra lliteratura en valencià); perque no soc capaç d’entendre que ningun valencià (o casi ningun valencià) u’estiga fent; perque he conegut a través de la sociollingüística el mit de l’estàndart i del prescriptivisme en que la nostra societat se troba immersa i intelectualment apresonà; perque considere que hem de superar tota classe de discriminació llingüística ―i en particular esta que afecta al valencià parlat― i que eixe és un repte per al futur; perque no consentixc que cap ideologia planifique la meua forma de parlar o d’escriure, ni la dels meus fills i nets; i perque ademés crec que hi han molts valencians desijant llegir en un model de llengua aixina, que no és només una qüestió personal, sino un desig colectiu tàcit.

Dispondre d’algun bon estàndart ―en lo possible ben descriptiu i inclusiu― considere que resulta molt pràctic per a facilitar i potenciar l’us escrit i lliterari de la llengua, sobre tot per quant facilita als escritors la selecció de formes dins de la natural variació llingüística. Milroy sosté que «la estandarisació conduïx a una major eficiència en intercanvis de tot tipo» (2001: 534). Haas senyala que «devem guardar-mos, no de les normes prescriptives, sino només de derivar-les d’inadequaes descripcions» (1982: 7). Per la seua part, Armstrong i Mackenzie posen de relleu que «el fet de que el llenguage escrit pot ser planificat i pulit vol dir que un autor és capaç de conseguir efectes que són més complicats d’obtindre parlant, i que un llector pot trobar-los plaenters» (2015: 45). En este sentit els valencians portem més d’un sigle intentant desarrollar-ne u que funcione be per al valencià, considere que sense massa èxit. En la meua opinió esta falta d’èxit és deguda, en bona part, a la manera en com s’han concebut les normatives per als mateixos: des de posicionaments essencialistes, prescriptius i elitistes, basant-los en les opinions i quimeres d’unes minories, sense tindre en conte les opinions i les necessitats d’aquells als que verdaderament han d’anar dirigits: la societat valenciana. I casi com una espècie de «norma sagrà» que una volta revelà al poble no ha de ser qüestionà, ni cal que passe la prova de la seua aceptació, ni necessita seguir tampoc cap procés de millora contínua hasta conseguir sintonisar en ell. Personalment crec que mos aniria molt millor si, partint d’una posició de total llibertat d’escritura, deixàrem la normalisació en mans dels escritors i la lliteratura, com un procés lliure i prolongat en el temps, d’ensaig i d’error, de demanda i d’oferta, de busca de la satisfacció llectora, a on els escritors s’imitarien els uns als atres, per diverses raons a on l’èxit lliterari seria ben segur la més important, hasta arribar a una total sintonia en els llectors, moment en el qual s’hauria conseguit un estàndart verdaderament consensuat i exitós ―o més d’u sense que açò siga de partida un problema―. Un estàndart originat en un procés fonamentalment lliterari. Pero ningú ha de pensar que els esforços normatius que hasta ara s’han fet no servixen per a res, tot lo contrari, ben segur que el punt de partida per a molts escritors i llectors, dins d’eixe procés lliure de sintonisació mútua, tindria molt en conte tota la tradició normativa valenciana.

Per tot lo dit adés, el meu propòsit és el d’oferir-los als llectors valencians l’alternativa de poder llegir una obra escrita en una abstracció del valencià que s’acoste lo millor possible a les diferents variants parlaes actuals, prenint com a referència les formes més generals de la parla valenciana; sense rebujar els castellanismes més comuns ni, en general, la condició de llengua evolucionà i mestiça del valencià. En el propòsit de brindar-los la possibilitat ―que hasta ara no gojaven― de poder experimentar la llectura en un llenguage tan pròxim al que parlen, de poder valorar el seu potencial lliterari, de poder comparar-lo en els demés models de llengua que coneixen, i de poder conéixer ademés una manera molt pràctica d’escriure allò que parlen.

No hem d’olvidar que la llengua d’Ausias March i Joanot Martorell fon també una llengua mestiça plena d’arabismes, i que la seua actitut, per contra, que els agraïm i celebrem hui en dia, sigué la de deixar d’escriure en llatí i provençal, els estàndarts lliteraris del moment, per a fer-ho en la seua «vulgar i materna llengua» valenciana. Actitut que humilment considere que és també la meua ací.

I no hem d’olvidar tampoc que esta pràctica d’escriure tal i com parlem fon també un tònica lliterària valenciana constant hasta ben entrat el sigle XX, i ha segut només abandonà ―curiosa i incomprensiblement― en l’últim mig sigle, coincidint en l’auge de la postura unitarista, de l’esforç normalisaor i de la politisació de la llengua, tres aspectes que considere que han afectat notablement a la llibertat llingüística.

He volgut nomenar a este model de llengua que ací reivindique: «valencià familiar», per buscar en ell per als llectors la sensació de la familiaritat, evitant l’us de paraules i formes que puguen resultar-los massa estranyes i incomprensibles, i evitant també tota estridència innecessària, procurant que als valenciaparlants els recorde quant més millor el parlar que han heretat per la via familiar. Pues considere que és en eixe model de llengua en el qual haurem de buscar, ara i en un futur, el verdader interés per la llengua valenciana. I eu faig sense renunciar, no obstant, a harmonisar-lo i enriquir-lo en formes més llibresques, que considere sempre necessàries per motius d’expressió, de concreció, d’integritat i d’estètica; utilisant-les sempre que no resulten incompatibles en un llenguage que considere que ha de vertebrar-se necessàriament en formes netament vives. I també en la mirà posà en una possible recuperació d’estes paraules i formes per a la oralitat. Les principals fonts de consulta i d’inspiració han segut aquelles que ya he mencionat anteriorment en este artícul (en el pàrrafo començat per «U pot acostar-se en facilitat a la realitat idiomàtica valenciana a través del [...]»).

A pesar de totes les consideracions fetes, tot eixercici lliterari sempre comporta alguna component subjetiva, naixcuda del propi gust i del propi bagage llector de l’autor; i en eixe sentit, en alguns casos, no he volgut renunciar a seguir el meu propi gust i la meua pròpia intuïció sobre lo que pot agradar-los als llectors. He de reconéixer que algunes voltes buscant minimisar potencials estridències, que considere que també les ha d’haver per el costat del realisme.

És possible que a d’algú les paraules i formes que utilise puguen paréixer-li llenguage vulgar o coloquial, i això no és realment una cosa roïna sino la conseqüència d’estar escrivint tal i com parlem els valencians i d’estar trencant en l’actual tònica lliterària alienant. De fet, lo que habitualment se considera «vulgar» o «coloquial», i especialment en el cas del valencià, no és més que un llenguage que no estem acostumats a vore hui en dia per escrit, i no necessàriament un llenguage que a nivell oral no estiga ben reconegut socialment, o que no hagen utilisat els nostres escritors en el passat. Lo opost a eixa sensació són l’afectació i la coentor que caracterisen a un llenguage alluntat innecesàriament de la llengua viva. En realitat eixe mur sicològic ―eixa sensació de no escriure’s el valencià que parlem― considere que és un hàndicap que hem de véncer necessàriament si volem contrarrestar l’actual desinterés per el valencià. No obstant, estic convençut de que el potencial lliterari del llenguage amprat en el model «familiar» va a sorpendre inclús als més escèptics.

Ben segur que hi haurà també qui es preguntarà per qué no escric en la normativa autoctonista de la RACV. La raó és que esta no em permet acostar-me tant com vullc a la realitat oral valenciana, pecant també la mateixa d’una certa afectació de la que vinc fugint. No obstant, lo que realment faig estilísticament és pendre com a base la normativa de la RACV i adaptar-la al meu model de llengua, per lo qual, en bona manera, dita normativa seguix estant amplament present ací.

Igualment este model de llengua es podria escriure d’una atra manera. La solució adoptà per mi no és ausaes l’única possible, la variació existent en la llengua valenciana hereditària permet fer múltiples configuracions, totes igual de vàlides. Han segut moltes les decisions a pendre i les paraules i formes a sacrificar, a pesar de ser igualment genuïnes i vàlides. En realitat m’agrà dir que escric en «un» valencià familiar, pues considere que les opcions des del punt de vista de la familiaritat són diverses i la meua només és una de les possibles.

També pot haver qui considere que li done una major presència a la meua pròpia variant geogràfica (soc naixcut i creixcut en Albuixech, uns sis quilómetros al nort de Valéncia ciutat). En este sentit, he de dir que la meua intenció ha segut constantment la d’optar per les formes més generals a tot el valencià ―quan n’hi han―, siguen o no les de la meua zona, tenint en conte a l’hora de valorar quines són estes, no només la seua expansió geogràfica, sino també la densitat de població valenciaparlant de les zones corresponents; valoració que he fet qualitativament en base a mapes dialectals. A pesar d’això no he renunciat tampoc a tindre un estil personal, en el qual podran trobar-se segurament molts elements de la meua pròpia variant geogràfica. Pues ademés, el propi model «familiar» m’obliga a buscar la familiaritat començant per mi mateix, i considere que quansevol que vullga seguir-lo és fonamental que no renuncie a imprimir-li també la seua pròpia personalitat.

També a nivell ortogràfic podria seguir la pràctica d’alguns autoctonistes d’escriure en base a la ortografia més general decimonònica, en conte d’amprar les Normes del Puig (NDP), des de la total llibertat estilística que propugne com a punt de partida d’una normalisació per la via lliterària. No obstant, considere també fonamental tindre en conte tot allò que coneixem al respecte de la demanda llectora en valencià, i en eixe sentit, hui en dia la única evidència, des d’una sensibilitat autoctonista, és que existix demanda de llibres escrits en les NDP.

També hi haurà qui considere que igualment podria escriure basant-me en les Normes de Castelló (NDC). I en veritat m’agradaria que això haguera segut possible, pues res hauria segut millor per a acostar-me al comú dels valencians, que haver pogut fer-ho a través de la ortografia a la que més acostumats estan. Pero la realitat és que, per a adaptar les NDC a este model de llengua «familiar», m’hauria tocat fer tal cantitat de modificacions en les mateixes, que estes haurien perdut tota la seua essència, convertint-se pràcticament en unes NDP llaugerament fabrianes (de Pompeu Fabra, el pare de la ortografia catalana moderna); per al cas, considere millor utilisar directament les NDP.

Espere que el llector disfrute del meu estil, tant com yo he disfrutat ideant-lo i escrivint-lo.

Referències bibliogràfiques

Aitchison, Jean (1978). The Articulate Mammal: An Introduction to Psycholinguistics. Stanford University Press.

Armstrong, Nigel i Mackenzie, Ian (2015). On prescriptivism and ideology. En Representaciones, vol. XI, nº 2, pp. 27-58. SIRCA Publicaciones Académicas.

Biber, Douglas (1988). Variation across Speech and Writing. Cambridge University Press.

Cabanes Pecourt, Amparo (2001). Utilitat i utilisacio de l'antroponimia. En Revista de filologia valenciana, nº 8, pp. 43-60. Accio Bibliografica Valenciana.

Cameron, Deborah (1997). When Worlds Collide: Expert and Popular Discourse on Language. En The Philosophy of Linguistics: Essays in Honor of Roy Harris 19, pp. 7–13.

Cooper, Robert L. (1989). Language Planning and Social Change. Cambridge University Press.

Crystal, David (2012). Spell it Out: The Curious, Enthralling and Extraordinary Story of English Spelling. Macmillan USA.

Davies, Winifred V. (2012). Myths we live and speak by: ways of imagining and managing language and languages. En Standard Languages and Multilingualism in European History, pp.45-69. John Benjamins.

Deumert, Ana i Vandenbussche, Wim (2003). Research directions in the study of language standardization. En Germanic Standardizations: Past to Present, pp. 455-469. John Benjamins.

Drake, Glendon F. (1977). The Role of Prescriptivism in American Linguistics 1820-1970. John Benjamins.

Fromkin, Victoria; Rodman, Robert i Hyams, Nina (2010). An intoduction to language, 9ª ed. Wadsworth.

Guinot Rodríguez, Enric (1999). Els fundadors del regne de València.

Haas, William (1982). On the normative character of language. En Walter Haas, ed. Standard languages: Spoken and written. Manchester University Press.

Hudson, Richard A. (1980). Sociolinguistics. Cambridge University Press.

Irvine, Judith T. i Gal, Susan (2000). Language Ideology and Linguistic Differentiation. En P. V. Kroskrity, ed. Regimes of language: Ideologies, polities, and identities, pp. 35-84. School of American Research Press.

Lacreu, Josep (2002). Els models de llengua del valencià. En Estudis del valencià d’ara. Denes.

Lippi-Green, Rosina (2011). English with an accent. Routledge.

McWhorter, John (2008). Our Magnificent Bastard Tongue: The Untold History of English. Penguin Group (USA) Inc.

Milroy, James i Milroy, Lesley [1985] (1991). Authority in language. Investigating language prescription and standardisation. Routledge

Milroy, James i Milroy, Lesley (1999). Authority in language. Investigating language prescription and standardisation. 3ª ed. Routledge & Keagan Paul.

Milroy, James (2001). Language ideologies and the consequences of standardization. En Journal of Sociolinguistics 5/4, pp. 530–555.

Miralles, Clara (2014). Models dinàmics de competició entre llengües. Treball de grau. Universitat de Valéncia. Facultat de Física.

Moreno Cabrera, Juan Carlos (2003). El universo de las lenguas. Castalia.

Pulgram, Ernst (1976). The typologies of writing-systems. En William Haas, ed. Writing Without Letters. Manchester University Press

Shohamy, Elana (2006). Language policy and language planning. Hidden agendas and new approaches. Routledge.

Silva-Corvalán, Carmen (2001). Sociolingüística y pragmática del español: Georgetown University Press.

Skutnabb-Kangas, Tove (2000). Linguistic genocide in education or worldwide diversity and human rights? Routledge.

Straaijer, Robin (2015). Attitudes to prescriptivism: an introduction. En Journal of multilingual and multicultural development, vol. 37, nº 3, p. 233-242. Routledge.

Wardhaugh, Ronald [1986] (2006). An Introduction to Sociolinguistics, 5ª ed. Blackwell Publishing.

Woolard, Kathryn A. i Schieffelin, Bambi B. (1994). Language ideology. Annual Reviews Inc.