NOTA: El text que apareix a continuació se correspon en el segon capítul de la traducció a un valencià familiar de la novela «Canyes i Fanc» de Vicent Blasco Ibáñez. També hi ha disponible una versió en PDF de les pàgines del llibre corresponents al capítul (p. 33-54). S’autorisa la reproducció d’este capítul, total o parcialment, sempre que es cite l’obra i l’autor («Canyes i Fanc», Vicent Blasco Ibáñez), el traductor (Josep Dolz Ruiz) i es cite o enllace esta web (www.valenciafamiliar.com). Més informació sobre el llibre i la possibilitat de comprar-lo en este enllaç.
II
La barraca del tio Paloma s’alçava en un extrem del Palmar.
Un gran incendi havia dividit la població, canviant el seu aspecte. Mig Palmar sigué devorat per les flames. Les barraques de palla es convertiren ràpidament en cendres, i els seus amos, volent viure des d’entonces en avant sense por al fòc, construïren edificis de rajola en els solars calcinats, empenyant molts d’ells la seua escassa fortuna pa dur els materials, que resultaven costosos después de travessar el llac. La part del poble que patí l’incendi es va cubrir de casetes, en les fronteres pintaes de rosa, vert o blau. L’atra part del Palmar conservà el primitiu caràcter, en els trespols de les seues barraques redons per els dos fronts, com barcos posats cap per avall sobre les parets de fanc.
Des de la placeta de la iglésia hasta el final de la població per la banda de la Devesa, s’estenien les barraques, separaes unes d’atres per temor a l’incendi, com plantaes arreu.
La del tio Paloma era la més antiga. L’havia construïda son pare en els temps en que no es trobava en l’Albufera un ser humà que no tremolara de calentura.
Els matolls arribaven entonces hasta les parets de les barraques. Desapareixien les gallines en la mateixa porta de la casa, segons contava el tio Paloma, i quan tornaven a presentar-se, semanes después, duyen darrere d’elles un corteig de pollets recent naixcuts. Encara es caçaven llúdries en els canals, i la població del llac era tan escassa, que els barquers no sabien qué fer de la peixca que omplia les seues xàrcies. Valéncia estava pa d’ells a l’atre extrem del món, i només venia d’allà el mariscal Suchet, nomenat per el rei José duc de l’Albufera i senyor del llac i de la selva, en totes les seues riquees.
El seu recort era el més remot en la memòria del tio Paloma. El vell encara creïa vore-lo en el cabell rebolicat i les amples patilles, vestit en redingot gris i sombrero redó, rodejat d’hòmens d’uniformes vistosos que li carregaven les escopetes. El mariscal caçava en la barca del pare del tio Paloma, i el chiconiu, ajopit en la proa, el contemplava en admiració. Moltes vegaes se ria del chapurrejat llenguage en que s’expressava el capitost lamentant l’atrassament del país o comentava els sucessos d’una guerra entre espanyols i anglesos, de la qual en el llac només se tenien exigües notícies.
Una vegà anà en son pare a Valéncia pa regalar-li al duc de l’Albufera una anguila maresa, notable per el seu tamany, i el mariscal els recibí rient, mudat de gran uniforme, vistós en bordats d’or, enmig d’oficials que pareixien satèlits del seu esplendor.
Quan el tio Paloma arribà a home, i mort son pare es va vore amo de la barraca i de dos barques, ya no existien ducs de l’Albufera, sino balies, que la governaven en nom del rei el seu amo; excelents senyors de la ciutat que mai venien al llac, deixant als peixcaors rondar en la Devesa i caçar en completa llibertat els pardals que es criaven en els senillars.
Aquelles foren les époques bones; i quan el tio Paloma les recordava en la seua veu cascà d’ancià en les tertúlies de la taverna de Canyamel, la gent jove s’aborronava d’entusiasme. Se peixcava i caçava al mateix temps, sense por a guardes ni multes. En arribar la nit tornava la gent a casa en dotzenes de conills agarrats en furons en la Devesa, i ademés d’açò, cistelles de peix i enfilaes d’aus caçaes en els canyars. Tot era del rei, i el rei estava llunt. No era com ara, que l’Albufera pertanyia a l’Estat (¡quí seria este senyor!) i n’hi havien contratistes de la caça i arrendataris de la Devesa, i els pobres no podien disparar un tir ni arreplegar un garbó de llenya sense que al moment surgira el guarda en la bandera sobre el pit i la carabina apuntà.
El tio Paloma havia conservat les preeminències de son pare. Era el millor barquer del llac, i no arribava a l’Albufera un personage que no el portara ell a través de les illetes de canyes mostrant-li les curiositats de l’aigua i de la terra. Recordava a Isabel II jove, omplint en les seues amples faldes tota la popa de l’engalanat barquet i movent el seu bust de bona jovenella a cada impuls de la percha del barquer. Ria la gent recordant el seu viage per el llac en la emperatriu Eugènia. Ella en la proa, esvelta, vestida d’amazona, en la escopeta sempre pronta, derribant els pardals que hàbils aüixaors feen surgir a raberes dels canyars en palos i crits; i en l’extrem opost, el tio Paloma, socarró, maliciós, en la vella escopeta entre cames, matant les aus que se li escapaven a la gran dama i avisant-la en un castellà fantàstic de la presència dels collverts: «Su Majestad… ¡ojo! Por detrás le entra un collovierde».
Tots els personages quedaven satisfets del vell barquer. Era insolent, en la rudea d’un fill del llac; pero l’adulació de la que caria la seua llengua la trobava en la seua escopeta, arma venerable, plena d’apanys, hasta el punt de no saber-se qué quedava en ella de la primitiva fabricació. El tio Paloma era un tiraor prodigiós. Els trapatroles del llac mentien a costa d’ell, arribant a afirmar que una volta havia mort quatre foges d’un tir. Quan volia adular a un personage tiraor mediocre, se colocava darrere d’ell en la barca i disparava al mateix temps en tal precisió, que les dos detonacions se confonien, i el caçaor, en vore caure les peces, s’admirava de la seua habilitat, mentres el barquer, a la seua esquena, movia el morro maliciosament.
El seu millor recort era el general Prim. L’havia conegut en una nit tempestuosa portant-lo en la seua barca a través del llac. Eren temps de desgràcia. Els minyons estaven prop; el general anava disfrassat d’obrer i fugia de Valéncia después d’haver intentat sens èxit sublevar a la guarnició. El tio Paloma el conduí hasta la mar; i quan tornà a vore-lo, anys después, era jefe del govern i l’ídol de la nació. Abandonant la vida política, escapava de Madrit alguna volta pa caçar en el llac, i el tio Paloma, audaç i familiarot después de la passà aventura, el renyia com a un chic si marrava el tir. Pa d’ell no existien grandees humanes: els hòmens se dividien en bons i roïns caçaors. Quan l’héroe disparava sense fer blanc, el barquer s’enfuria hasta tutejar-lo. «General de… mentires. ¿I ell era el valent que tantes coses havia fet allà en el Marroc…? Mira, mira i deprén». I mentres ria el gloriós discípul, el barquer disparava la seua escopetuça casi sense apuntar i una foja caïa en l’aigua feta una pilota.
Totes estes anècdotes donaven al tio Paloma un prestigi immens entre la gent del llac. ¡Lo que aquell home haguera segut de voler obrir la boca demanant alguna cosa als seus parroquians…! Pero ell, sempre bròfec i malparlat, tratant als personages com a camaraes de taverna, fent-los riure en les seues insolències en els moments de mal humor o en frases bilingües i retortillaes quan volia mostrar-se amable.
Estava content de la seua existència, i això que cada vegà era més dura i difícil, conforme entrava en anys. ¡Barquer, sempre barquer! Despreciava a les gents que cultivaven les terres d’arròs. Eren «llauraors», i pa d’ell esta paraula significava el major insult.
S’enorgullia de ser home d’aigua, i moltes vegaes preferia seguir les revoltes dels canals antes que acurtar distancies anant per les ribes. No chafava voluntàriament més terra que la de la Devesa, pa disparar unes quantes escopetaes als conills, fugint quan s’aproximaven els guardes, i ben a gust haguera menjat i dormit dins de la barca, que era pa d’ell lo mateix que la closca d’un animal aquàtic. Els instints de les primitives races lacustres revivien en el vell.
Pa ser feliç a soles li faltava no tindre família, viure com un peix del llac o un pardal dels senillars, fent el seu niu hui en una illeta i demà en un canal. Pero son pare s’havia encabotat en casar-lo. No volia vore abandonà aquella barraca, que era obra seua, i el bohemi de les aigües se va vore forçat a viure en societat en els seus semblants, a dormir baix un trespol de palla, a pagar la seua part pal manteniment del retor i a obedir a l’alcaldet pedani de l’illa, sempre algun desvergonyit ―segons dia ell―, que pa no treballar buscava la protecció dels senyorets de la ciutat.
De la seua dòna a penes retenia en la memòria una vaga image. Havia passat junt a d’ell roçant molts anys de sa vida, sense deixar-li més recorts que la seua habilitat pa apedaçar les xàrcies i la prestància en que pastava el pà de la semana, tots el divendres, portant-lo a un forn de cúpula redona i blanca, paregut a una formiguer africà, que s’alçava en un extrem de l’illa.
Havien tingut molts fills, moltíssims; pero, menos u, tots havien mort «oportunament». Eren sers blancuços i delicats, engendrats en el pensament posat en el menjar, per pares que copulaven sens atre desig que transmetre’s la calor, commoguts per les tremolors de la febra palúdica. Pareixien nàixer portant en les seues venes en conte de sanc l’ariçó de les tercianes. Uns havien mort de consunció, debilitats per l’aliment insípit de la peixca d’aigua dolça, uns atres s’aufegaren caent en els canals pròxims a la casa, i si sobrevixqué u, el menor, fon per agarrar-se tenaçment a la vida, en ànsia loca de subsistir, afrontant les calentures i chuplant en els pits flàccits de sa mare la escassa substància d’un cos eternament malalt.
El tio Paloma trobava estes desgracies llògiques i indispensables. Tenien que lloar al Senyor, que s’enrecorda dels pobres. Era repugnant vore cóm s’aumentaven les famílies en la misèria; i sense la bondat de Deu, que de tant en tant aclaria esta peste de chiquets, no quedaria en el llac menjar pa tots i tindrien que devorar-se uns a atres.
Morí la dòna del tio Paloma quan este, vell ya, se veïa pare d’un chiquet de set anys. El barquer i el seu fill Tono es quedaren a soles en la barraca. El chic era sensat i treballaor com sa mare. Guisava el menjar, reparava els desperfectes de la barraca i es fea alliçonar per les veïnes pa que son pare no notara l’ausència d’una dòna en la vivenda. Tot eu fea en serietat, com si la terrible lluita sostinguda pa subsistir haguera deixat en ell un rastre inextinguible de tristea.
El pare es mostrava satisfet quan anava paca la barca seguit per el chic, casi ocult baix el montó de xàrcies. Creixia ràpidament, les seues forces eren cada volta majors, i el tio Paloma s’enorgullia veent en quin impuls traïa els mornells de l’aigua o fea desplaçar-se la barca sobre el llac.
―És l’home més home de tota l’Albufera ―dia als seus amics―. El seu cos se resent ara de les malalties que patí de chicotet.
Les dònes del Palmar elogiaven no menos les seues sanes costums. Ni locaes en els jóvens que es congregaven en la taverna, ni jocs en certs perduts que, una volta acabà la peixquera, s’estovaven pancha per avall sobre els juncs, darrere de quansevol barraca, i passaven les hores manossejant una baralla rovinosa.
Sempre sério i dispost pal treball, Tono no donava a son pare el més lleu disgust. El tio Paloma, que no podia peixcar acompanyat, pues a la mínima s’enfuria i intentava pegar-li al companyer, mai renyia al seu fill, i quan, entre bufits de mal humor, intentava donar-li una orde, ya el chic, adivinant-la, s’havia posat mans a l’obra.
Quan Tono es feu un home, son pare, aficionat a la vida errant, i rebel a la existència de família, experimentà els mateixos desigs que el primitiu tio Paloma. ¿Qué feen aïllats els dos hòmens en la soletat de la vella barraca? Li repugnava vore al seu fill, un homenot ample i forçut, inclinar-se davant de la llar, en el centro de la barraca, bufant el fòc i preparant el sopar. Moltes vegaes sentia remordiment contemplant les seues mans curtes i peludes, en dits de ferro, fregant les caçoles i fent botar en un gavinet les escates dures, de reflexos metàlics, dels peixos del llac.
En les nits d’hivern pareixien com naufragats en una illa deserta. Ni una paraula entre ells, ni una rialla, ni una veu de dòna que els alegrara. La barraca tenia un aspecte pavorós. Enmig ardia la llar a nivell del piso: un chicotet espai quadrat en barana de rajoles. Enfront, el banc de la cuina, en una pobra fila d’atifells i antics taulells. Als dos costats els barandats de dos quartos, construïts en canyes i fanc, com tota la barraca, i per damunt d’estos barandats, que només tenien l’alçà d’un home, tot l’interior del trespol negre en capes de suja, fumat per el fòc de molts anys, sens atre respiraor que un orifici en la cuberta de palla, per a on entraven chiulant els vendavals d’hivern. Del trespol penjaven els trages impermeables del pare i del fill pa les peixqueres nocturnes: pantalons rígits i pesats, jaquetes en un palo atravessat en les mànegues, la tela grossa, groga i relluent per les fregaes d’oli. El vent, al penetrar per el forat que servia de chimenera, engrunsava estos estranys ninots, que reflectien en la seua greixosa superfície la llum roja de la llar. Pareixia que els dos habitants de la barraca s’havien penjat del trespol.
El tio Paloma s’avorria. Li agradava charrar; en la taverna jurava al seu gust, maltratava als atres peixcaors, els impressionava en el recort dels grans personages que havia conegut; pero en sa casa no sabia qué dir, la seua conversació no mereixia la menor rèplica del fill obedient i callat, perdent-se les seues paraules en un silenci respetuós i agobiaor. El barquer eu manifestava a crits en la taverna en la seua alegre brutalitat. Aquell fill era molt bo, pero no se li semblava; sempre silenciós i sumís. La difunta devia haver-li fet alguna trampa.
Un dia abordà a Tono en la seua expressió imperiosa de pare a la usança llatina, que considera als fills falts de voluntat i dispon sense consulta del seu pervindre i la seua vida. Devia casar-se; aixina no estaven be: en la casa faltava una dòna. I Tono acollí esta orde com si li haguera dit que al sendemà havia d’aparellar la barca gran pa esperar en el Saler a un caçaor de Valéncia. Estava be. Procuraria cumplir prontament la orde de son pare.
I mentres el chic buscava per conte propi, el vell barquer comunicava els seus propòsits a totes les comares del Palmar. El seu Tono volia casar-se. Tot lo seu era del chic: la barraca, la barca gran en la seua vela nova i una atra vella que encara era millor; dos barquets, no recordava quàntes xàrcies, i damunt d’açò, les condicions del chic: treballaor sério, sense vicis i lliure del servici militar per un bon número en el sorteig. En fi, no era un gran partit, pero nuet com un sapo de les séquies no estava el seu Tono; ¡i pa les fadrines que hi havien en el Palmar…!
El vell, en el seu despreci a la dòna, escupia veent a les jóvens, entre les quals s’amagava la seua futura nora. No; no eren gran cosa aquelles vèrgens del llac, en les seues robes llavaes en l’aigua pútrida dels canals, fent olor a fanc i en les mans impregnaes d’una viscor que pareixia penetrar hasta els ossos. El monyo, descolorit per el sol, blanquinós i pobre, a penes sombrejava les seues cares primes i rojoses, en les quals els ulls lluïen en el fòc d’una febra sempre renovà al beure les aigües del llac. El seu perfil angulós, la delicadea esmunyidiça del seu cos i la pudentor de la roba interior els donava certa semblança en les anguiles, com si una nutrició monòtona i igual de moltes generacions haguera acabat per fixar en aquella gent els traços de l’animal que els servia de sustent.
Tono trià una: quansevol, la que menos obstàculs va opondre a la seua timidea. Se verificà la boda, i el vell tingué en la barraca un ser més en qui parlar i a qui renyir. Sentia certa voluptuositat al vore que les seues paraules no es quedaven en l’aire i que la nora oponia protestes a les seues exigències de malhumorat.
En esta satisfacció coincidí un disgust. El seu fill pareixia olvidar les tradicions de la família. Despreciava el llac pa buscar la vida en els camps, i en setembre quan collien l’arròs i els jornals se pagaven cars, abandonava la barca, fent-se segaor, com molts atres que excitaven la indignació del tio Paloma. Esta faena de treballar en el fanc, de martirisar els camps, corresponia als forasters, als que vivien llunt de l’Albufera. Els fills del llac estaven lliures de tal esclavitut. Per algo els havia posat Deu junt a d’aquella aigua que era una bendició. En el seu fondo estava el menjar, i era una badomia, una vergonya, treballar tot el dia en fanc per la cintura, les cames menjaes per les sangoneres i la esquena torrà per el sol, pa agarrar unes espigues que, finalment, no eren pa d’ells. ¿Anava el seu fill a fer-se «llauraor»…? I al formular esta pregunta, el vell ficava en les seues paraules tot l’estupor, la immensa estranyea d’un eco inaudit, com si parlara de que algun dia l’Albufera podia quedar-se en sec.
Tono, per primera volta en la vida, gosava opondre’s a les paraules de son pare. Peixcaria, com sempre, el resto de l’any. Pero ara estava casat, les atencions de la casa resultaven majors, i seria una imprudència despreciar els magnífics jornals de la sega. A d’ell li pagaven millor que als atres, per la seua força i la seua assiduïtat en el treball. Els temps s’havien d’agarrar com venien; cada vegà es cultivava més arròs en les vores del llac, les antigues basses se cubrien de terra, els pobres se feen rics, i ell no era tan bovo com pa pedre la seua part en la nova vida.
El barquer aceptava grunyint esta transformació en les costums de la casa. La sensatea i la serietat del seu fill li imponien cert respecte, pero protestava, apoyat en la percha, a la vora del canal, conversant en uns atres barquers de la seua bona época. ¡Anaven a transformar l’Albufera! En uns quants anys ningú la coneixeria. Per la part de Sueca colocaven certs artefactes de ferro dins d’unes casetes en grans fumerals, i… ¡tire vosté fum! Les antigues nòries, tranquiles i simpàtiques, en la seua roda de fusta corcà i els seus cadufs negres, anaven a ser substituïdes per maquinàries infernals que mourien les aigües en un estrèpit de mil dimonis. ¡Milacre seria que tota la peixca no prenguera el camí de la mar, fastidià per tals innovacions! Anaven a cultivar-ho tot; tiraven terra i més terra sobre el llac. Per poc que ell vixquera, encara havia de vore cóm l’última anguila, falta d’espai, se marchava movent la cua per la gola del Perelló, desapareixent en la mar. ¡I Tono clavat en esta obra de pirates! ¡S’hauria de vore a un fill seu, a un Paloma, convertit en «llauraor»…! I el vell ria, com si imaginara un sucés irrealisable.
Passà el temps, i la seua nora li donà un net, un Tonet, que l’agüelo duya moltes vespraes en braços hasta la vora del canal, ficant de costat la pipa en la seua boca desdentà pa que el fum no molestara al chicotet. ¡Dimoni de chiquet, bonico com ell a soles! La llargueruda i lleja de la seua nora era com totes les femelles de la família; lo mateix que la seua difunta: donaven fills que en res se pareixien als seus progenitors. L’agüelo, acariciant al chicotet, pensava en el futur. L’ensenyava als companyons de la seua juventut, cada volta més escassos, i vaticinava el pervindre.
«Este serà dels nostres: no tindrà més casa que la barca. Antes de que li ixquen totes les dents ya sabrà moure la percha…».
Pero antes de que li ixqueren les dents, lo que ocorregué pal tio Paloma va ser el fet més inesperat de sa vida. Li digueren en la taverna que Tono havia pres en arrendament, prop del Saler, certes terres d’arròs propietat d’una dòna de Valéncia; i quan per la nit abordà al seu fill, quedà estupefacte veent que no negava el crim.
¿Quàn s’havia vist a un Paloma en amo? La família havia vixcut sempre lliure, com han de viure els fills de Deu que en algo s’estimen, buscant-se el sustent en l’aire o en l’aigua, caçant i peixcant. Els seus senyors havien segut el rei o aquell guerrer franchute que era capità general en Valéncia, amos que vivien ben llunt, que no pesaven i podien tolerar-se per la seua grandea. ¿Pero un fill seu arrendatari d’una tafarrera de la ciutat i portant-li tots els anys en argent una porció del seu treball…? ¡Vinga, home! ¡Ya estava posant-se en camí pa parlar en aquella dòna i desfer el compromís! Els Palomes no servien a ningú mentres en el llac quedara alguna cosa que endur-se a la boca: encara que foren granotes.
Pero la sorpresa del vell anà en aument per la inesperà resistència de Tono. Havia reflexionat be sobre l’assunt i estava dispost a no arrepentir-se. Pensava en la seua dòna, en aquell chicotiu que duya en braços, i es sentia ambiciós. ¿Qué eren ells? Uns captaors del llac, vivint com salvages en la barraca, sense més aliment que els animals de les séquies i tenint que fugir com criminals davant dels guardes quan mataven algun pardal pa donar major substància al caldero. Uns paràsits dels caçaors, que només menjaven carn quan els forasters els permitien clavar cullerà en les seues provisions. ¡I esta misèria prolongant-se de pares a fills, com si vixqueren amarrats pa sempre al fanc de l’Albufera, sense més vida ni aspiracions que les del sapo, que es creu feliç en el canyar perque troba insectes rant a l’aigua!
No; ell se rebelava; volia traure a la família de la seua miserable postració; treballar, no només pa menjar, sino pa l’estalvi. Era necessari fixar-se en les ventages del cultiu de l’arròs: poc de treball i gran profit. Era una verdadera bendició del cel; res en el món donava més. Se planta en juny i es cull en setembre; una miqueta de fem i una atra miqueta de treball; total, tres mesos; s’agarra la collita, les aigües del llac, unflaes per les pluges de l’hivern, cubrixen els camps, i ¡hasta l’any que ve! El guany se guarda, i en els mesos restants se peixca a la llum del sol i es caça amagant-se pa mantindre a la família. ¿Qué més podia desijar…? L’agüelo havia segut un pobre, i después d’una vida de gos a soles conseguí construir aquella barraca, a on vivien eternament fumejats. Son pare, a qui tant respetava, no havia conseguit guardar un rosegó pa la vellea. Que li deixaren a d’ell treballar a gust, i el seu fill, el chicotet Tonet, seria ric, cultivaria camps en térmens que es pedrien de vista, i sobre el solar de la barraca potser s’alçara en el temps una casa millor que totes les del Palmar. Fea mal son pare en indignar-se perque els seus descendents conreaven la terra. Més valia ser llauraor que viure errant en el llac, passant fam moltes vegaes i exponent-se a rebre la perdigonà d’un guarda de la Devesa.
El tio Paloma, pàlit de ràbia al sentir al seu fill, mirava fixament una percha caiguda a lo llarc de la paret, i les mans se li anaven a d’ella pa trencar-li el cap d’un colp. Li l’haguera trencat d’ocórrer la insubordinació en atres temps, pues se considerava en el dret después d’aquell atentat a la seua autoritat de pare antic.
Pero veïa a la nora en el net en braços, i estos dos sers pareixien engrandir al seu fill, posant-lo al seu nivell. Era un pare, un igual seu. Per primera vegà es donà conte de que Tono ya no era el chic que fea el sopar en atres temps, baixant el cap aterrat front a una de les seues miraes. I tremolant de ràbia al no poder pegar-li com quan cometia una torpea en la barca, exhalà la seua protesta entre estufits. Ya estava be; cada u a lo seu: l’u al llac i l’atre a destarroçar. Viurien junts, ya que no hi havia més remei. Els seus anys no li permitien dormir enmig del llac, pues acarrejava una vellea de reumàtic; pero, a banda d’això, com si no es conegueren. ¡Ai, si alçara el cap el primitiu Paloma, el barquer de Suchet, i vera la deshonra de la família…!
El primer any va ser d’incessants torments pal vell. A l’entrar a sol post en la barraca, trobava ferramentes de llaurança al costat dels aparells de peixca. Un dia entropeçà en un aladre que Tono havia portat de terra ferma pa recompondre-lo durant la velà, i li produí el mateix efecte que un dragó monstruós estés enmig de la barraca. Totes estes làmines d’acer li produïen gelor i ràbia. Tenia prou en vore una corbella caiguda a uns quants passos de les seues xàrcies, pa que al moment creguera que la fulla encorbà anava a moure’s per sí mateixa i a tallar-li els aparells, i renyia a la seua nora per descuidà, ordenant a crits que llançara llunt, ben llunt, aquelles ferramentes de… «llauraor». Per tots els llocs objectes que li recordaven el cultiu de la terra. ¡I açò en la barraca dels Palomes, a on no s’havia conegut més acer que el de les faques pa obrir el peix…! ¡Vinga, que allò era pa esclafir de ràbia!
En l’época de la sembra, quan les terres estaven seques i recibien la llaurà, Tono arribava suorós, después d’arrear durant tot el dia les cavalleries llogaes. Son pare rondava al seu rededor, escodrinyant-lo en maligna fruïció, i en acabant corria a la taverna, a on dormitaven en el got en la mà els seus companyons dels bons temps. ¡Cavallers, la gran notícia…! El seu fill fea olor a cavall. ¡Ha, ha! ¡Un cavall en l’illa del Palmar! Ya havia arribat lo del món al revés.
A banda d’estos desfogaments, el tio Paloma conservava una actitut freda i aïllà enmig de la família del fill. Entrava per la nit en la barraca en el monot al braç, una bolsa de ret i anelles de fusta que contenia algunes anguiles, i espentava en el peu a la seua nora pa que li deixara puesto en la llar. Ell mateix se preparava el sopar. Unes vegaes enrollava les anguiles atravessant-les en una vareta i les guisava a l’ast, torrant-les pacientment per tots els costats sobre les flames. Unes atres anava a buscar en la barca el seu antic caldero ple de pedaços, i guisava en suc alguna tenca enorme o confeccionava una cebà, mesclant cebes en anguiles, com si preparara el menjar de mig poble.
La voracitat d’aquell vell chicotet i prim era la de tots els antics fills de l’Albufera. No menjava sériament més que per la nit, al tornar a la barraca, i assentat en terra en un racó, en el caldero entre els genolls, passava hores sanceres silenciós, movent als dos costats la seua boca de cabra vella, tragant cantitats enormes d’aliment, que pareixia impossible que pogueren contindre’s en un estómago humà.
Menjava lo seu, lo que havia conquistat durant el dia, i no es preocupava d’allò que sopaven el seus fills ni els oferia part del seu caldero. ¡Cada u que es fera gros en el seu treball! Els seus ullets lluïen en maligna satisfacció quan veïa sobre la taula de la família, com a únic aliment, una caçola d’arròs, mentrimentres ell rosegava els ossos d’algun pardal caçat en l’interior d’un senillar en vore llunt als guardes.
Tono deixava fer la seua voluntat al pare. No havien de pensar en sometre al vell, i l’aïllament continuava entre ell i la família. El chicotet Tonet era l’únic llaç d’unió. Moltes vegaes el net s’acostava al tio Paloma, com si l’atraguera la bona olor del seu caldero.
―¡Tin, pobret, tin! ―dia l’agüelo en carinyosa llàstima, com si el vera en la major misèria.
I li regalava una cuixa de foja, greixosa i estopenca sonrient al vore cóm la devorava la criatura.
Quan arreglava algun allipebre en els seus vells amigachos en la taverna, s’enduya al net sense dir ni mut als pares.
Unes atres vegaes la festa era major. Per el matí, el tio Paloma, sentint la picor de les aventures, havia desembarcat en algun companyó tan vell com ell en la espessura de la Devesa. Llarga espera estesos pancha per avall entre els matolls, espiant als guardes, ignorants de la seua presència. Quan aguaitaven els conills donant bots al rededor dels tronquets de la malea, ¡fòc en ells!, dos al sac i a córrer, a guanyar la barca, rient-se en acabant, des del centro del llac, de les carreres dels guardes per la vora buscant debaes als caçaors furtius. Estes audàcies rejovenien al tio Paloma. Se l’havia de sentir per la nit, al guisar la caça en la taverna, entre els seus amiguets que pagaven el vi; cóm se vanagloriaven de la seua gesta. ¡Ningun jove del moment era capaç de fer lo mateix! I quan els prudents li parlaven de la llei i de les seues penalitats, el barquer empinava indòmitament el seu bust encorbat per els anys i el maneig de la percha. Els guardes eren uns màndries, que aceptaven la ocupació perque els repugnava treballar, i els senyors que arrendaven la caça uns lladres, que tot eu volien pa d’ells… L’Albufera era d’ell i de tots els peixcaors. Si hagueren naixcut en un palau, serien reis. Quan Deu els havia fet nàixer allí, per alguna cosa seria. Tot lo demés eren mentires inventaes per els hòmens.
I después de devorar el sopar, quan a penes quedava vi en el barral, el tio Paloma contemplava al net dormit entre els seus genolls i el mostrava als amics. Aquell chicotet seria un verdader fill de l’Albufera. La seua educació corria a càrrec seu, pa que no seguira el mal camí del pare. Manejaria la escopeta en admirable habilitat, coneixeria el fondo del llac com una anguila, i quan l’agüelo muiguera, tots els que vingueren a caçar trobarien la barca d’un atre Paloma, pero rejovenit, tal com era ell quan la mateixa regina venia a sentar-se en el seu barquet rient els seus chistes.
A part d’estos entrendriments, l’animositat del barquer contra el seu fill seguia latent. No volia vore les despreciables terres que conreava, pero les tenia fixes en la seua memòria i ria en diabòlic goig al saber que els negocis de Tono anaven malament. El primer any li entrà salitre en els camps quan s’estava granant l’arròs, i casi pergué la collita. El tio Paloma relatava a tots esta desgràcia en fruïció; pero notant en la seua família la tristor i alguna escassea a causa dels gastos, que havien resultat improductius, sentí algun entendriment i hasta trencà el mutisme en el seu fill pa aconsellar-li. ¿No s’havia convençut encara de que era home d’aigua i no llauraor? Devia deixar-los els camps a la gent de terra adins, dedicà des d’antiu a desbudellar-los. Ell era fill de peixcaor, i a les xàrcies havia de tornar.
Pero Tono respongué en grunyits de mal humor, manifestant el seu propòsit de seguir avant, i el vell tornà a afonar-se en el seu odi silenciós. ¡Ah, el cabut…! Des d’entonces desijà tota classe de calamitats pa les terres del fill, com un mig de domar la seua orgullosa resistència. Res preguntava en casa, pero en cruçar-se el seu barquet en el llac en els grans barquetots que venien del costat del Saler, s’enterava de cóm anava la collita i sentia certa satisfacció quan li anunciaven que l’any seria roïn. El seu obstinat fill anava a morir de fam. Encara tindria que demanar-li de genolls, pa dinar, la clau de l’antic viver en la cuberta de palla desfondà que tenia junt al Palmar.
Les plogudes a finals d’estiu l’omplien de goig. Desijava que s’obriren les catarates del cel; que vinguera de vora a vora aquell barranc de Torrent que desaiguava en l’Albufera alimentant-la; que es desbordara el llac sobre els camps, com ocurria algunes vegaes, quedant baix l’aigua les espigues pròximes a la sega. Moririen de fam els llauraors; pero no per açò li faltaria a d’ell la peixca en el llac, i tindria el gust de vore al seu fill rosegant-se els colzes i implorant la seua protecció.
Per fortuna pa Tono, no es cumplien els desijos del maliciós vell. Els anys tornaven a ser bons; en la barraca regnava un poc de benestar, se menjava, i l’animós treballaor ensomiava, com un desig irrealisable, en la possibilitat de cultivar algun dia terres que foren seues, que no impongueren la obligació d’anar una vegà per any a la ciutat pa entregar el producte de casi tota la collita.
En la vida de la família ocorregué un aconteiximent. Tonet creixia i sa mare estava trista. El chic anava al llac en s’agüelo; més avant, quan fora major, acompanyaria a son pare als camps; i la pobra dòna es passava el dia a soles en la barraca.
Pensava en el seu pervindre, i l’aïllament futur li donava por. ¡Ai, si tinguera més fills…! Una filla era lo que en més devoció demanava a Deu. Pero la filla no venia; no podia vindre, segons afirmava el tio Paloma. La seua nora estava desapanyà; coses de dònes. L’havien assistida en el seu part les veïnes del Palmar, deixant-la de modo que, segons el vell, cada cosa anava per el seu costat. Per això pareixia sempre malalta, en un color esblanquit, de paper mastegat, no podent permanéixer molt de temps de peu sense queixar-se, caminant certs dies com si s’arrastrara, en gemecs que ella sorbia entre llàgrimes pa no molestar als hòmens.
Tono ansiava cumplir els desijos de la seua dòna. No li disgustava una chiqueta en la casa; li seria de profit a la malalta. I els dos feren un viage a la ciutat, duent d’allà una chiqueta de sis anys, una bestioleta tímida, arisca i lleja, que tragueren de la casa d’expòsits. El seu nom era Vicenteta, pero tots, pa que no olvidara el seu orige, en eixa crueltat inconscient de la incultura popular, la nomenaren la Borda.
El barquer reguinyà indignat. ¡Una boca més…! El chicotet Tonet, que tenia dèu anys, trobà molt del seu gust aquella chiqueta pa fer-la patir els seus caprichos i exigències de fill mimat i únic.
La Borda no trobà en la barraca més afecte que el d’aquella dòna malalta, cada vegà més dèbil i dolorida. La infeliç se forjava la ilusió de que tenia una filla, i per les vespraes, fent-la assentar-se en la porta de la barraca, cara al sol, pentinava les seues grenyes roges, ben ungides d’oli.
Era com un gosset revoltós i obedient que alegrava la barraca en els seus trotets, resignà a les fatigues, sumissa a totes les trastaes de Tonet. En un suprem esforç dels seus bracets arrastrava un cànter tan gran com ella, ple d’aigua de la Devesa, des del canal hasta la casa. Corria al poble a tota hora cumplint els encàrrecs de la seua nova mare, i en la taula menjava mantenint els ulls baixos, no atrevint-se a clavar la cullera hasta que tots estaven a mitat del menjar. El tio Paloma, en el seu mutisme i les seues ullaes aborronaores, li inspirava gran por. Per la nit, com els dos quartos estaven ocupats, u per el matrimoni i l’atre per Tonet i s’agüelo, dormia junt a la llar, enmig de la barraca, sobre el fanc que es filtrava a través de les lones que li servien de llit, tapant-se en les xàrcies de les corrents d’aire que entraven per el fumeral i per la porta desconjuntà i ratà.
Les seues úniques hores de plaer eren les de la vesprà, quan, en calma tot el poble i els hòmens en la llaguna o en els camps, s’assentava ella en sa mare a cosir veles o teixir xàrcies a la porta de la barraca. Les dos parlaven en les veïnes, en el gran silenci del carrer solitari i irregular, cubert d’herba, per el qual corretejaven les gallines i cacarejaven els ànets estenent al sol les seues dos mànegues d’humida blancor.
Tonet ya no anava a la escola del poble, una casuça humida pagà per l’Ajuntament de la ciutat, a on chiquets i chiquetes, en pudent desori, passaven el dia ganguejant les taules de l’abecedari o entonant oracions.
Era tot un home, segons dia s’agüelo, el qual li tentava els braços pa apreciar la seua durea i li colpejava el pit en la mà. A la seua edat, el tio Paloma podia menjar de lo que peixcava i havia disparat sobre totes les classes de pardals existents en l’Albufera.
El chic seguí en gust a l’agüelo en les seues expedicions per terra i aigua. Deprengué a manejar la percha, passava com una exhalació per els canals sobre u dels barquets chicotets del tio Paloma, i quan arribaven caçaors de Valéncia s’ajopia en la proa de la barca o ajudava a l’agüelo a governar la vela, botant a la riba en els passos difícils pa agarrar la corda, remolcant la embarcació.
Después vingué l’ensenyar-se en la caça. La escopeta de l’agüelo, un verdader arcabús, que per la seua detonació es distinguia de totes les armes de l’Albufera, arribà a manejar-la ell en relativa facilitat. El tio Paloma carregava fort, i els primers tirs feren tambalejar-se al chic, faltant poc pa que caiguera de tòs en el fondo de la barca. Poc a poc anà dominant la vella béstia i conseguia abatre les foges, pa gran content de l’agüelo.
Aixina es devia educar als manyacos. Per el seu paladar, Tonet no menjaria una atra cosa que lo que matara en la escopeta o peixcara en les seues mans.
Pero a l’any d’esta dura educació, el tio Paloma notà una gran debilitat en el seu discípul. Li agradava pegar tirs i sentia plaer per la peixca. Lo que no pareixia agradar-li tant era alçar-se antes de fer-se de dia, passar tot el dia en els braços estirats movent la percha i tirar de la corda del carro com un cavall.
El barquer eu va vore clar: lo que el seu net odiava, en una repulsió instintiva que posava de peu la seua voluntat, era el treball. Inútilment el tio Paloma li parlava de la gran peixca que farien al sendemà en el Recatí, el Racó de l’Olla o quansevol atre punt de l’Albufera. A penes el barquer se descuidava, el seu net havia fet fugina. Preferia corretejar per la Devesa en els chiquets del veïnat, tombar-se al peu d’un pi i passar les hores escoltant el cant dels teulaïns en les redones copes, o contemplant l’aleteig de les palometes blanques i els borinots bronzejant-se sobre les flors silvestres.
L’agüelo l’amenaçava sense resultat. Li volgué pegar i Tonet, com una bestioleta salvage, se posà segur i sà, buscant pedres per terra pa defendre’s. El vell se resignà a seguir en el llac solitari com abans.
Havia passat sa vida treballant; el seu fill Tono, encara que desbarriat per les aficions agrícoles, era més fort que ell pa la faena. ¿A quí es pareixia, pues, aquell monyicot? ¡Senyor! ¿D’a ón havia eixit, en la seua resistència invencible a tota fatiga, en el seu desig de permanéixer immòvil, descansant hores sanceres al sol com un sapo a la vora de la séquia…?
Tot canviava en aquell món del qual mai havia eixit el vell. L’Albufera la transformaven els hòmens en els cultius i es desfiguraven les famílies, com si les tradicions del llac se pergueren pa sempre. Els fills dels barquers se feen vassalls de la terra; els nets alçaven el braç armat de pedres contra els agüelos; en el llac se veïen barquetots carregats de carbó; els camps d’arròs s’estenien per totes bandes, avançaven en el llac, tragant-se l’aigua, i rosegaven la selva, traçant grans clars en ella. ¡Ai, Senyor! ¡Pa vore tot allò, pa presenciar la destrucció d’un món que ell considerava etern, més valia morir-se!
Aïllat dels seus, sens atre afecte que l’amor profunt que sentia per sa mare l’Albufera, la inspeccionava, li passava revista diàriament, com si en els seus ulls vius i astuts de vell fort guardara tota l’aigua del llac i els innumerables abres de la Devesa.
No derribaven un pi en la selva sense que immediatament eu notara a gran distància, des del centro de la llaguna. ¡U més…! El clar que deixava el caigut entre la frondositat dels abres immediats li causava un efecte dolorós, com si contemplara el buit d’una tomba. Malaïa als arrendataris de l’Albufera, lladres insaciables. La gent del Palmar robava llenya en la selva; no ardien en les seues llars més rames que les de la Devesa, pero es contentaven en els matolls, en els troncs caiguts i secs; i aquells senyors invisibles, que només se mostraven per mig de la carabina del guarda i les artimanyes de la llei, abatien en la major tranquilitat als agüelos del bosc, uns jagants que l’havien vist a d’ell quan gatejava de chicotet en les barques i eren ya enormes quan son pare, el primer Paloma, vivia en una Albufera salvage, matant a canyaes les serps que abundaven en la ribera, bichos més simpàtics que els hòmens del present.
En la seua tristor per la caiguda de lo antiu, buscava els racons més incultivats del llac, aquells a on no arribava encara l’ambició de la explotació.
La vista d’una nòria vella li causava tremolins, i contemplava en emoció la roda negra i corcà, els cadufs desportellats, secs, plens de palla, d’a on eixien les rates en tropell quan notaven la seua proximitat. Eren les ruïnes de la morta Albufera; recorts, com ell, d’un temps millor.
Quan desijava descansar, abordava el pla de Sancha, en les seues llagunes de gelatinosa superfície i els seus alts juncars, i contemplant el paisage vert i ombriu, en el qual pareixien cruixir les rosques del mónstruo de la llegenda, s’animava pensant que alguna cosa existia encara lliure de la voracitat dels hòmens moderns, entre els quals, ¡ai!, figurava el seu fill.
